Fem una sortida amb el mestre Ferrer, anem caminant de l’escola a la Bonavista, per veure com es fan els porrons i altres coses de vidre.

Som pocs, perquè no han vingut tots els nens de la classe, es veu que hi ha pares que no els deixen venir a les sortides.

Abans d’entrar ens diu que hem d’anar tots junts, que no podem tocar res i que quan tornem a l’escola haurem de fer una redacció, de tot el que hem vist i ens han explicat.

Entrem en un local gran, deixat i brut, on hi ha uns treballadors que es veuen molt enfeinats.

Un posa dintre un forn una mena de sorra i quan es fon, un altre va bufant amb un tub de ferro, que va girant, la pasta fossa per fer la forma d’un setrill, d’una ampolla, d’un porró…

Si es refreda i es va endurint, ho torna a posar dintre el forn, perquè segueixi sent com un xiclet, per poder-lo aprimar i donar-li la forma continua bufant i el recolza en un ferro “curbat”.

Després, un altre treballador hi afegeix la nansa i el pitorro que ja té a punt, ho refreda i ja tenim un setrill ben bonic.

Aquí fa molta calor, però he quedat ben parat, no m’havia imaginat mai com es fan les coses de vidre, sembla com si fos màgia, però per fer aquesta feina cal saber-ne molt.

Avui, a casa, ha estat un dia important. El pare ha dit que hem de fer un pensament, que no podem continuar amb el taller d’aquesta manera.

Tenim més encàrrecs dels que podem fer i si hem de seguir portant feines a fer a altres “imprentes”, perdrem els clients, perquè s’”enteraran” i ja no ens faran cap més encàrrec. A més a més, com que hem de pagar els treballs que ens fan, al final no hi guanyem res.

Ens diu que ha pensat diferents possibilitats:

-Fer del taller una empresa, això vol dir posar molts diners, ens caldrà un soci capitalista i haurem de tenir treballadors a sou.

D’aquesta manera deixarem de ser els amos i d’una manera o altra tindrem el cul llogat. A més, jo no he pensat mai “en” ser un empresari.

-Buscar un parell o tres socis que vinguin a treballar i també posin diners per fer una cooperativa.

No seríem els únics amos, però és una cosa que estaria bé, el que passa, és que no trobo qui tingui ganes d’aventurar-se i a més sempre hi ha el perill de què no ens entenguem a l’hora de la feina.

-L’última possibilitat, segons el pare, és equipar millor el taller, comprant un comodín gran, on hi puguem tenir algunes famílies de lletra noves, la Futura ens la demanen molt. Una guillotina semiautomàtica i una minerva molt més ràpida, que pugui funcionar manual o automàticament, segons sigui la tirada. Això vol dir que la mare o jo podem anar carregant-la, si el pare no hi és, o mentre ell imprimeix amb la minerva vella.

Per això cal que tots tres hi posem el coll. Per sort, ara tenim un racó fet, alguns amics que ens deixen diners i podem comprar a crèdit, pagant cada mes unes lletres. Amb les dos màquines noves, podrem fer molta més feina.

Crec que el pare ja tenia decidit el que vol fer, abans de dir que en volia parlar. També m’ha dit que ha sentit que a l’Institut fan el batxillerat nocturn, que jo ho podria fer així, si és que aprovo l’ingrés, treballaria tots els matins al taller i a les tardes podria estudiar i fer deures.

La mare només diu que si el pare ho veu clar, endavant!

Que ojalá no ens en tinguem d’”arrepentir”.

Posar-nos a tenir deutes fa molta por, et pot passar qualsevol cosa i el Joan-Esteve i jo no ens en podríem sortir de cap manera i tu no pensis a deixar de treballar a INOC,S.A. que ja et veig a venir.

Novetat! A la família tenim boda, però no un casament com el de la Carme i el Pepe, aquest serà de lujo.

Es casa la cosina Gloria, la filla de la tieta Paquita i el padrí Amadeu, amb un senyor de bona família de Madrid, el pare és un militar de molt grau i el nuvi, pilot d’avió d’Iberia.

Pots comptar, “aquet” tio debia “apendre” a pilotar a l’exèrcit, tots nosaltres li hem pagat la formació i després s’enchufa a Iberia cobrant un bon sou.

La cosina Gloria ha estudiat per infermera a Barcelona i va anar a treballar a un hospital de Madrid, allà ha conegut al seu novio i es venen a casar a Montserrat, perquè ella ha posat aquesta condició, això sembla que no ha agradat massa a la família del nòvio, però com que el padrí Amadeu serà qui paga la festa, s’hi han avingut.

És de tan lujo que no hi volen nens, no sigui que enredem. Això no ha agradat gens als pares, la mare diu que si no hi podem anar tots tres, no hi anirà ningú.

Parlen amb la Paquiteta, la germana gran de la Gloria, que és qui organitza la festa. El casament i el convit es faran a Montserrat. Explica les raons perquè no hi podem anar els nens, cap que pugui fer canviar d’opinió a la mare, el pare tampoc està d’acord en deixar-me a casa, però li sap greu “fer un lleig” a la família.

Tinc el pares de morros, a mi, la veritat, tant me fa anar-hi o no. Potser encara m’estimo més quedar-me a casa i sortir a voltar amb els amics, que anar a un lloc on segur que m’avorriré com una ostra.

La mare encara s’enfada més amb les instruccions de la Paquiteta, s’ha d’anar de vint-i-un botó de dalt a baix, fins i tot els homes de la família més propera, han de portar un traje que es diu frac i totes les dones s’han de posar mantellina per entrar a missa.

També ha dit a la família, que podem anar a llogar tota la roba en un lloc de Barcelona, que tenen roba, de molt mudar, de lloguer. Això tampoc agrada gens a la mare.

Ves a saber qui s’ha posat aquella roba abans que tu i si després l’han rentat ben neta o només amb una “respatllada” ja la tornen a llogar.

Al final el pare ha convençut la mare per anar al casament, però ella no vol llogar la roba, potser només el bolso i el barret, sinó que es comprarà un vestit-jaqueta i un bon traje pel pare, que només té el que es va fer pel seu casament.

Vestits, bolso, sabates, guants, barret, perruqueria, camisa, corbata, el regal… tota aquesta comèdia ens costarà la torta un pan.

Vigila que encara ens faran pagar el taxi per pujar a Montserrat.

A l’escola hi ha nens que han portat cucs de seda, un que en té molts m’ha dit que si en vull me’n ven uns quants de petits.

Com que veig que és una cosa que s’ha posat de moda i que la majoria en tenen, li compro deu cucs.

Són petits, blanquinosos, tenen com una mena d’anells foscos a la pell, cal posar-los en una capsa vella de sabates, fer uns foradets a la tapa perquè respirin, però prou petits perquè no s’hi puguin colar i posar-hi fulles tendres de morera, per menjar.

Pel barri no he vist cap arbre d’aquests i vaig fins al “radera” de l’edifici nou de Correos, on hi ha un xalet de fusta, que té un pati amb unes quantes moreres.

Si em trobo amb altres nens, ens quedem a jugar entre el xalet i l’Institut, allà hi ha unes piles de pedres grans, que s’hi devien quedar quan van fer l’edifici de l’Institut o potser el de Correos.

Cada cop que hi vaig només n’agafo tres o quatre fulles, amb cuidado de no trencar cap rama, perquè a casa es tornen grogues, s’assequen i als cucs els hi agraden ben verdes.

Els canvis al taller han d’anar molt de pressa i ho hem de fer sense parar de treballar. Primer de tot ens cal el permís dels amos, que aprofiten per apujar-nos el lloguer, i el d’obres de l’Ajuntament.

El permís de l’Ajuntament ens l’”estuviarem”, com que el Leocadio vindrà fora-d’hores, tindrem la porta tancada, amb els porticons posats i vas que xutes.

El paleta Leocadio ha de tirar a terra els envans que tenim al final del local, perquè quedi tot obert fins la paret del vàter. Però diu que no s’atreveix a fer-ho, resulta que les bigues de fusta del sostre són velles i corcades, si les toques es van desfent als dits, pensa que potser no aguantaran sense les parets que volem treure.

Ens diu que primer s’ha de posar una biga de ferro, perquè reforci les de fusta i després ensorrar les parets.

Amb això no hi comptàvem i sembla que val uns quants diners, l’home diu que no hi patim, que ell ho fa fora-d’hores i com que no li fan falta aquests diners, posarà la biga, “rebossarà” el local i ja li pagarem quan tot funcioni i ens “haguem” refet dels gastos.

Dit i fet, ja tenim els envans fora i una biga de ferro ben doble al sostre, que hem pintat amb pintura de min, perquè no es rovelli. També pintem tot el local, parets i sostre, amb pintura blanca

El pare ha telefonat a José Roig Maquinaria y Materiales para las Artes Gráficas i a Fundición Tipográfica Neufville de Barcelona, perquè facin venir els seus venedors per parlar del que volem comprar. Ja ho té ben decidit, però vol regatejar preus i la manera de pagar-ho. Al final vol comprar:

-Un comodín de dos cossos de caixes grans i una filera al mig de calaixos, a sobre hi ha la taula amb dos carros per posar una platina a cada un, així podem treballar els dos a la vegada. A sota els carros hi queda espai per tenir-hi els motllos a punt d’imprimir o els que ja s’han de distribuir. A sobre dels carros hi ha els classificadors per filets de tota mena, separadors de diferents gruixos…

El posem al lloc on teníem els dos comodins petits i vells que els fem córrer més cap al fons del local. En el nou hi posem totes les famílies de tipos que tenim de “fundició” i deixem els grans de fusta, els clixés i fotogravats en els mobles vells.

-Una guillotina Hispania semiautomàtica, que posem a tocar de la paret del vàter i de cara a l’entrada. La que teníem fins ara, de palanca, se la queden els mateixos que ens han portat la nova.

Aquesta guillotina té una boca per posar-hi els fulls de 70×100 cm. i pot tallar de cop una resma sencera.

El tope del “radera”, per ajustar la mida a que s’ha de tallar el paper, va a mà amb un manubri que hi ha al davant, el “pisó” és automàtic, funciona amb dos botons, però es pot acabar d’apretar amb un volant que porta a sobre la màquina i el tall el fa amb el motor que s’engega, també, a l’”apretar” dos botons més, que hi ha al davant, al costat dels del pisó.

Cal “apretar” cada botó amb una mà, d’aquesta manera no et pots fer mal amb el “pisó” ni amb la cuchilla, si afluixes un botó, tot es para.

-Postades grans de fusta, per fer de magatzem de paper. A la paret de la dreta, davant del vàter i de la guillotina, hem encomanat al fuster Domingo que ens faci una mena d’estructura de barrots de fusta per posar-hi les “resmes” de paper, cartolina, cartrò… També el paper ja tallat i a punt per imprimir i els retalls encara aprofitables.

Prenem mides perquè hi puguem posar les fustes, que faran de postades, que són les que ja venen amb les “resmes” de 70×100 cm i de 65×90 cm. Com que les primeres postades queden a un pam de terra, el que hi posem no agafarà humitat, com fins ara que ho teníem, només aïllat amb un parell de gruixos de fusta.

La minerva antiga la posem contra la paret a prop de la guillotina i al costat de la taula amb els pots de tinta.

-Una minerva Jores, que fem instal·lar a continuació, d’avant del comodín nou i a prop del mostrador de l’entrada. El pare vol que tothom qui entri al taller, vegi com treballa tota sola aquesta màquina

Té dos cossos, el que és la minerva de mig full i l’automàtic, que és separa perquè té rodes que van per sobre d’unes vies. Així es pot treballar manual o encaixar el cos de l’automàtic perquè imprimeixi tota sola, només s’haurà d’anar carregant de paper i traient el que ja està imprès. Ens diuen que aquesta màquina pot imprimir fins a 2.500 fulls per hora.

Quan ja ho tenim tot instal·lat, els “montadors” ens han dit que no poden engegar-les, perquè no tenim prou energia “contratada”.

Com que la llum que tenim és de 220 V i els motors de les màquines van amb 380 V ha de venir un electricista que faci una instal·lació nova, passar la revisió i que ens posin uns altres “contadors”.

Es veu que amb això tampoc hi vàrem pensar i ha vingut l’electricista, amic del pare, que treballa molt a prop, al taller de Casals Cardona, per fer tota la instal·lació elèctrica nova i deixar-la a punt per a la inspecció.

Aquets electricista ens ha deixat uns diners que tenia “ahorrats” per ajudar-nos a pagar tot aquest enrenou. Per fer el tracte hem anat a casa seva, que és al Pasaje Tudela, al costat de la Plaza Cataluña.

Els muntadors ens han dit que quan ho tinguem tot a punt, truquem a la casa i ja els faran venir per posar en marxa les màquines.

El senyor Aparicio ha estat tota l’estona amb els muntadors, li agrada molt això de la mecànica i ha dit als pares que si algun dia tenim problemes amb alguna màquina, ja no cal que avisin a ningú, que fins i tot s’ha fet uns esquemes, sense que els muntadors se dieran cuenta, per poder arreglar qualsevol avaria.

Un altre entrebanc en els plans del pare, ha estat que el “bachillerat” nocturn no el puc fer fins que tingui catorze anys, que és l’edat mínima per poder treballar.

Per això el pare m’ha dit que quan estigui treballant hi entri algú que no conec, deixi de fer-ho i em posi a jugar amb qualsevol cosa, no fos que, qui entra, sigui un inspector de treball.

El pare torna a explicar que ell de ben petit ja ajudava a les feines de la casa, a l’hort, al corral… i que no tenia més de sis anys, quan anava de matinada, amb la somera, a repartir el pa, acabat de sortir del forn, pels pobles del voltant de Camarasa.

Els pares volen que vagi a estudiar el “bachillerat”, però crec que si li digués al pare que no ho vull fer, no li donaria cap disgust, per la mare ja seria una altra cosa. De totes maneres el pare està molt serio amb aquest tema.

Si comences a suspendre assignatures, deixaràs l’Institut en sec, que aquí tenim molta feina perquè vagis fent el gandul amb els estudis.

Penso que el taller ha de ser un bon negoci, perquè som tres a treballar i ningú cobra un sou per la feina que fa i a casa vivim amb el sou d’INOC,S.A. Quan li dic al pare, es posa a riure.

Què vols ara? Que et pagui un sou? Ja t’ho paguem tot, o et fa falta alguna cosa que no tens?

Ara la mare, que amb la nova guillotina, va més descansada, s’ha posat a ajudar a fer las cuentas del taller, cosa que només feia el pare. Ella repassa totes les factures, no fos que algú ens cobri de més, quan veu que estant bé hi posa una mosca i les ordena per fechas.

Ajunta tots els albarans amb les factures corresponents, aquí no entra ni surt res sense un Albaran de entrega, així el pare pot fer les factures i els rebuts més de pressa que quan ho tenia que classificar tot ell.

Una altra cosa que fa el pare, és portar els llibres de contabilidad, es veu que quan va estar a la presó un camarada, que abans de la guerra era comptable d’un banc, feia classes de contabilidad i ara ho pot fer ell sense necessitat d’anar a una gestoria, que ens cobraria per aquesta feina.

És curiós, el pare quan parla dels seus amics del PCE els hi diu camarades i als del PSUC companys. No sé perquè aquesta diferència, però tampoc li he preguntat, el que sí que m’ha dit més d’una vegada és que els amics van i venen, però els camarades o companys sempre hi són, encara que faci anys que no hi parles.

El Cachas i el Nin volten amb bicicleta i jo no els puc seguir. Van als aplecs de Joncadella, al de les Marcetes, a banyar-se a la Riera de Rajadell, mes a munt del bosc d’en Suanya… Per això insisteixo a casa perquè me’n comprin una, els hi dic que d’aquesta manera també podré fer els encàrrecs per la impremta més de pressa.

El pare diu que s’ho pensarà, però la mare no n’està gaire de comprar-la, li fa por que volti amunt i avall.

Això és una llauna, anem a ajudar a collir patates a una casa de pagès que està més enllà de Pont llarg, són família del Cachas i ens conviden a un bon berenar perquè els ajudem en aquesta feina, que és una mica pesada i acabes amb mal d’esquena.

Ells dos van amb les seves bicicletes i jo al darrere corrent, per això s’han d’anar parant per esperar-me o caminar al meu costat, tot empenyen la bicicleta.

He estat de sort, no s’ha mort cap dels cucs de seda que vaig comprar, els pares es pensen que me’ls van donar, s’ha fet grans, han anat canviant la pell i ara comencen a fer els capullos de seda, que són de color groc o blanc.

Cada setmana hi he tret les caques, les fulles seques, les que estan a mig menjar i he netejat la capsa.

Ara he de pensar què en faig. Si vull tenir els fils de seda, he de posar els capullos en aigua calenta, perquè el bicho es mori i no els trenqui en sortir la papallona. Si no ho faig, sortirà, “posarà” ous i la propera primavera tindré més cucs.

He decidit que no vull tenir més cucs d’aquests, la mare està contenta, però tampoc he sabut què fer amb els capullos de seda, això ha estat una distracció d’una temporada i s’ha acabat.

A la ràdio, als diaris, a la televisió, als sellos, pels carrers amb cartells i pancartes, per tot arreu hi ha propaganda dels XXV Años de Paz, això fa posar de mal humor al pare, tant que, quan està a casa hem de tancar la ràdio.

Als cines passen la película Franco, ese hombre. No la vaig a veure perquè el pare diu que ningú amb dos dits de front hi hauria d’anar.

Aquest Fraga Iribarne s’ha inventat això per vendre a l’estranger que tenim pau, el que tenim és la pau del garrot vil. Si no que ho preguntin a les famílies dels dos anarquistes que van matar l’any passat o del Julián Grimau, que l’han afusellat per ser comunista. Es pensen que a l’estranger no saben el que passa aquí i què fan aquesta colla de feixistes.

Ara a casa tot són presses, pressa per llevar-me, pressa per anar a l’escola, pressa per dinar, pressa per fer deures, pressa per anar al taller, preses i més preses.