A principis dels setanta, s’utilitzaven tècniques d’impressió fàcils i econòmiques, que facilitaven la comunicació d’iniciatives populars. Freqüentaven publicacions de l’àmbit associatiu i octavetes amb proclames sindicals o polítiques. Aquest darrer material, imprès amb recursos casolans, es llançava a munts pels carrers, normalment en horaris nocturns i indrets poc freqüentats, per evitar detencions indesitjades. Alguns dies, quan anava a treballar a primera hora del matí, havia trobat exemplars per terra, arribant a la plaça de l’Hospital. Sovint solia fer drecera i escurçava el meu camí, passant pel carrer Cantarell. Després, es va donar a conèixer que era en aquest solitari carrer on les imprimien, en un petit local situat en el número 11 on el PSUC tenia una multicopiadora.
En aquella època, d’ampli control policial, tots érem sospitosos. Calia anar sempre ben documentat i portar el carnet d’identitat per a possibles identificacions. Aquells anys, els col·lectius més polititzats utilitzaven els escassos recursos que tenien disponibles per difondre les seves reivindicacions. Mentrestant, les ganes de llibertat s’estenien per arreu.
Personalment, vaig optar per canalitzar les meves inquietuds mitjançant l’art, principalment mitjançant la fotografia o el cinema. Però també, en l’àmbit literari. Conservo alguns papers de la meva adolescència, on han quedat estampats els meus intents creatius. El temps els ha convertit en fulls groguencs a punt d’esmicolar-se. En un d’aquests, es pot llegir una nota escrita posteriorment, que diu: “l’última revetlla de Sant Jaume que he viscut a la meva ciutat (juliol de 1974)”. Es tracta d’un relat primerenc, però volgudament testimonial.
A la meva infantesa es celebraven tres revetlles. Primer la de Sant Joan i després la de Sant Pere i Sant Jaume. Quan van desaparèixer les darreres, tot començava a canviar i, en el meu text, parlava d’això.
Es fa de nit. Les estrelles comencen a brillar. De tant en tant, algun avió travessa el cel amb llums que fan pampallugues. Uns núvols viatgers tapen altres llumetes més llunyanes, potser extraterrestres.
Corrents vaig cap a casa. Se’m fa tard per sopar. Demà és Sant Jaume? Sí, sí, és Sant Jaume i m’adono que avui és dia de revetlla. Recordo molt bé les celebracions viscudes anys abans, quan les resplendors ajudaven a ubicar les diferents fogueres que s’encenien simultàniament per tota la ciutat. Avui no se’n veu cap. On es fica la gent?.
Arribo a casa i sopo corrents, per tornar al carrer. Altres anys, la quitxalla corria, tirava petards, cantava i saltava. Tocava timbres i s’empaitava tot jugant. Gent de la meva edat, feia el mateix. Gaudien molt. Avui el carrer és buit, solitari, fosc, quatre cotxes aparcats a la dreta pendents de la placa de prohibit aparcar a dies alterns. Un paper juga al compàs del vent. Al fons, sento una música. M’hi acosto. Una veu ronca, sorolls, trets. Reconec la sintonia de “Cannon”, la telesèrie del moment.
Segueixo pel carrer, mentre s’enllaça la mateixa banda sonora finestra darrera finestra. Música, trets, crits, corredisses, sorolls, veus, …
Continuo recorrent el barri, tot buscant gent, jocs o divertiment. Trets, música, crits, sorolls, trets, passos. Carrers buits, foscos. Un cotxe de policia circula lentament pel barri. Quan passen pel meu costat, em miren i continuen.
Fins que arribo on el barri es converteix. L’asfalt en camí de terra. Els edificis alts en cases rústiques. Els locals comercials en vaqueries. On l’herba ho envolta tot i el verd és el color predominant. En aquest punt, trobo un grup de canalla jugant, corrent, cridant. Gent gran prenent la fresca, a l’ombra de la lluna, asseguts a terra, amb rocs o cadires. Aquí s’escolta una altra melodia: rialles, juguesca, clams de complicitat, …
Després d’una bona estona gaudint d’aquesta magnífica escena que em fa retrocedir en el temps, continuo apagant-me dins de la foscor de la nit. El meu barri, el meu carrer, la música, els trets, la televisió.
He escrit pocs relats, menys publicar-los. Aviat em va arribar la notícia que els alumnes de Batxillerat de l’Institut Lluís de Peguera estaven preparant una nova revista i buscaven articles per publicar. Vaig lliurar amb il·lusió d’adolescent el full amb el meu escrit. Mentrestant, esperava impacient veure’l publicat.
Malauradament, el material va tardar a veure la llum. El seu director, en Xavier Domènech, que començava a manifestar les seves inquietuds periodístiques, va ser detingut i el material confiscat. A finals del franquisme, aquest tipus de publicacions eren considerades clandestines. A la Comissaria de la Policia (anomenada popularment com “la dels grisos”) el van interrogar. Volien identificar els noms dels autors que participaven en aquella publicació. Amb la finalitat d’implicar el mínim de persones possibles, va optar per adjudicar-los als que havíem signat amb el nostre nom real. A mi, em va adjudicar el meu relat i un segon article sobre ceràmica que havia escrit la Fina Sitges, signat amb un pseudònim. L’assumpte no va anar més enllà, el director de la revista aviat va recuperar la llibertat i la revista va poder circular.
