Carles Llussà Ruiz
La sala d’actes de l’Institut ha estat sempre per als seus estudiants un lloc d’agradables celebracions acadèmiques o festives. No fou pas això el que en aquella Sala d’Actes vaig presenciar una tarda del mes de setembre de l’any 1939.
Havia acabat el segon curs de batxillerat, fet una part a l’edifici de la Cova i en una segona part en una nau que havia estat una indústria tèxtil, a la cantonada del carrer Jacint Verdaguer i la carretera del Pont de Vilomara. L’edifici de l’Institut s’havia transformat en Hospital de Sang i els estudis continuaren a la casa dels jesuïtes, des d’on sentíem l’esclat de les bombes amb què el mes de desembre de 1938 l’aviació franquista castigava la ciutat. El Sr. Menéndez, director de l’Institut aleshores, suspengué temporalment les classes. Un mes més tard -el 24 de gener de 1939- les tropes franquistes entraren a la ciutat. Els jesuïtes reclamaren el seu edifici i els estudis de batxillerat continuaren de manera provisional a la nau de carretera del Pont de Vilomara. Tanmateix, es presentaren obstacles acadèmics: les autoritats del nou règim invalidaren els estudis i haguérem de repetir aquest segon curs en la ideologia del nou règim i durà des de gener fins a finals d’agost.
Les vacances s’allargaren uns mesos, mentre l’Institut es reconvertia novament en un centre d’ensenyament. En aquella època les tardes d’estiu es feien molt llargues. Una tarda, passejant amb un company, va sortir a la conversa que a l’Institut es celebraven uns judicis. No sabíem si ens deixarien entrar però ho provàrem. L’entrada era per la portalada esquerra de l’edifici, pujàrem l’escala de marbre i ens trobarem ja al vestíbul que dona a la Sala d’Actes. Ningú ens preguntà res. Entràrem i ens asseguérem amb tota discreció en un dels bancs del fons. El que veiérem dintre la Sala, deficientment il·luminada, ens impressionà.
Els Judicis Sumaríssims
Sobre l’estrada, darrera d’una taula allargada, s’hi asseien cinc militars, presidits al centre per un coronel. Al costat dret de l’estrada, en una taula més petita, un militar que actuava de defensor, i a l’altre costat una taula similar, un militar fiscal. Al davant de la presidència i de cara a ells, una altra taula petita ocupada per un altre militar a càrrec del qual anava la lectura del sumari en el que hi constaven les acusacions. A sota l’estrada, als dos bancs de la primera fila s’hi asseien els acusats, unes deu persones. Una certa distància separava aquests dos bancs dels de la resta de la sala, ocupats per persones que seguien els judicis, majoritàriament dones.
jutjaven en una tarda les deu persones assegudes al primer banc. Però el que em sobtava al final de la lectura eren les peticions de sentència: la majoria eren de pena de mort; en el millor dels casos, penes de vint o trenta anys de presó.
Em cridà l’atenció la persona del lector de les acusacions. Era un militar relativament jove, sergent o alferes, alt, prim i que em semblà que coneixia; l’havia pogut veure al local dels “Carlins” quan pocs anys enrere anava a veure-hi “Els Pastorets” o altres espectacles infantils. Els carlins o requetès manresans estaven compromesos amb la revolta militar del 36 i probablement el lector hauria passat al bàndol nacional on hi hauria fet la guerra. En tota aquella escena, per a mi aquest relator hi tenia un paper sobresortint. Amb una veu aguda, potent i amb un to marcial, llegia davant del tribunal els fets continguts en el sumari pels quals es jutjaven els acusats. Era molt difícil seguir-lo ja que la lectura era obligadament molt ràpida: jutjaven en una tarda les deu persones assegudes al primer banc. Però el que em sobtava al final de la lectura eren les peticions de sentència: la majoria eren de pena de mort; en el millor dels casos, penes de vint o trenta anys de presó. Al final de cada sessió el tribunal dictava les sentències per cadascú dels que havien estat jutjats aquella jornada: totes confirmaven la petició de pena que havíem sentit.
El meu amic i jo sortirem de l’edifici quan ja començava a fer-se fosc. Darrere nostre també sortien els que havien assistit a aquella sessió, la majoria dones de diverses edats, algunes ploroses. A la Sala els assistents guardàvem silenci, a la sortida aquest silenci tenia un pes de tristesa i de pena. El meu amic i jo no ens dèiem res, desorientats, potser perquè no podíem comprendre el que havíem vist i sentit.
Aquests judicis duraren setmanes o mesos. Potser més d’un centenar de persones es veieren assegudes en aquells bancs dels acusats. Quan uns dies després caminava per les Escodines i em trobava vora de la presó -que ocupava el que havia estat un convent de monges- hi vaig veure una munió de dones, algunes amb criatures, fent cua, esperant el moment de poder entregar al carceller una carmanyola o un mocador de fer farcells amb queviures, per als seus respectius marits o fills. A la presó s’hi amuntegaven més de cent persones.
Cinc anys després, el 1944, acabava el batxillerat, amb els dubtes que tot estudiant té a l’hora d’escollir carrera. Un migdia, amb les classes acabades, anàvem passejant pel carrer del Born amb l’aleshores director de l’Institut, el Sr. Jacint Rosal d’Argullol -persona molt respectable-, en conversa sobre les experiències viscudes en aquells anys en el Centre, la situació de la Universitat i les expectatives dels meus futurs estudis. També sobre temes de la ciutat. La conversa seguia diversos camins i entre altres sortírem a parlar de la postguerra a Manresa i de la repressió que en seguí. Ell va ser també un represaliat i m’interessava molt escoltar-lo. M’explicà entre altres coses que la ciutat havia estat relativament afortunada en comparació amb altres poblacions similars ja que els “nacionals” no arribaren a matar a ningú d’aquí. Em va sorprendre ja que no tenia aleshores aquesta impressió. Dissortadament, sembla que no va anar d’aquesta manera: recentment un bon amic historiador i molt coneixedor d’aquesta etapa històrica de la ciutat em confirmà que, efectivament, uns quants manresans foren afusellats a Montjuïc.
Es trobà davant d’uns policies militars que ocupaven les oficines de l’Ajuntament i li proposaren que, tota vegada que ell havia estat perseguit pels revolucionaris i perjudicat pel govern dels “rojos”, fes una denúncia contra les persones que cregués o sospités que l’havien perjudicat.
Uns mesos abans dels Judicis Sumaríssims de l’Institut, em tocà viure i conèixer una altra fosca faceta de la repressió a la nostra ciutat. Pocs dies després de l’entrada de les tropes a Manresa -24 de gener del 1939- des de l’Ajuntament demanaren al meu pare que s’hi presentés per una entrevista. En tornar a casa el veiérem molt contrariat, enfadat i trist. Es trobà davant d’uns policies militars que ocupaven les oficines de l’Ajuntament i li proposaren que, tota vegada que ell havia estat perseguit pels revolucionaris i perjudicat pel govern dels “rojos”, fes una denúncia contra les persones que cregués o sospités que l’havien perjudicat. Li demanaren pels treballadors que havien estat a casa, per altres persones que ell podia conèixer, i per la seva suposada ideologia. Aquestes invitacions a la delació es produïren amb moltes d’altres persones de la ciutat, fent possible que dissortadament algú es deixés portar per enemistats o per un esperit de revenja, amb acusacions sobre fets reals, o fets deformats o simplement imaginaris. L’alegria de l’acabament de la guerra que es vivia els primers dies s’enfosquí ràpidament davant d’aquests procediments i la intuïció del que ens venia a sobre.
Sorprengué al pare la quantitat d’informació de què disposaven aquells policies. Era impossible que hagués estat recollida aleshores. Portaven dossiers elaborats de molt temps enrere, amb informació facilitada per persones d’aquí. Molta gent que durant la guerra passaren la frontera per anar amb els “nacionals”, eren sistemàticament interrogats sobre persones i fets dels llocs d’on provenien. El servei de policia comptà amb centenars de confidents. Ara podia entendre que el suboficial requetè que amb lectura ràpida explicava al Tribunal Militar de l’Institut el que abans he referit, disposés de tant carregada informació “delictiva” sobre les persones que hagueren d’asseure’s als dos primers bancs de la Sala d’Actes.
Carles Llussà Ruiz
Manresa, 6 d’agost de 2019
