La quitxalla sempre fa el que veu a fer als grans. I així fou una vegada acabada la guerra quan per primera vegada va veure capellans i monges vestits amb els seus hàbits, fet que durant la guerra no era possible.

Aquells temps al carrer del Caputxins hi havia dues botigues de queviures, cala Nita i cala Florència. Totes dues eren a peu de carrer i només separades per una casa. A cala Florència, la porta que donava als pisos era sempre oberta i, passada l’entrada, als graons que hi havia fins arribar a un replà simulàvem dir missa. Cal dir que els primers temps de l’”alliberament” les esglésies quedaven petites per la quantitat de gent que hi assistia.

Entre la quitxalla hi havia dues germanes, la Núria i la Mª Àngels Moncunill Franca, filles de Manel i Pilar, que vivien en una caseta de planta baixa que feia xamfrà amb el carrer de Sant Benet.

La Núria, la germana gran, que devia tenir dos o tres anys més que jo, que n’acabava de fer set, era la que aquell dia feia de capellà. Portava un davantal que se’l treia i se’l posava al darrera simulant la casulla de capellà. Als primers graons de l’escala hi havia unes estampetes  i la Núria amb els seus gestos i els petits dalt al replà simulaven els cantors que no recordo que cantaven.

A la botiga hi havia una porta al costat que donava a l’entrada i la gent s’ho mirava força i reien.