Vaig tornar fa un temps a passejar pel meu carrer d’infantesa, el carrer del Pujolet. Avui dia és un carrer sense més ni menys que qualsevol petit carrer, sense més entitat que els de la ciutat. Ningú no pot veure res més important al carrer que un petit mercat i la resta d’habitatges de petita planta, excepte als dos extrems.

En dèiem del Pujolet com una forma del passat, quan aquest era quasi com dels afores, del que en dèiem “ciutat”, com dèiem llavors, baixar a Manresa, anar fins a la Farola (després rebatejat amb el tendenciós nom polític de Crist Rei) i cap a Plaça… la Gran, és clar.

Eren temps d’anar amb carro, portar la llet amb tartana i els sifons amb cavalls perxerons i dos cops al dia passar un cotxe com era el de l’Alter o el del curandero del Pujolet. També la temible camioneta de la fàbrica Carreras, que es movia un parell de cops a la setmana i aixafava algun gat adormit.

Tot això, però, canviava el diumenge: era l’hora del futbol, al camp del Manresa del darrere, a l’era… Aquell carrer de terra, bassals i pedres, el diumenge després de dinar s’omplia d’un immens trànsit i arribava al full-complet de capacitat. Omplia el barri, fins i tot la plaça de Catalunya, lloc que era també descampat i on s’instal·laven els circs i els teatres ambulants.

Aquella imatge dels cotxes antics em va quedar fixada i, molts cops, encara somnio en aquells vells artefactes “dels amos”. Diria que el més espectacular era l’Hispano Suiza del “Senyor” Casas, descapotat, grandiós i amb la imatge aristocràtica d’amo noucentista, barbeta retallada i l’halo popular pel seu negoci del carrer Guimerà, de gas i electricitat. Com no podia ser d’altra manera, tota la burgesia de fabricants del tèxtil i similars, de maquinàries, etc. anaven amb els seus vehicles dels anys 20 als 30, una col·lecció que anava des de l’Hispano Suiza al Peugeot, passant pel Ford o l’ Stromberg. Des de cotxes luxosos a models més senzills, però tots en reverència de “senyors”, amb cigar i ben mudats i alguns xofers. Pocs barrets, això sí, i moltes gorres bones i angleses. Els recordo més amb abrics a l’hivern perquè a l’estiu era impossible la temporada de futbol per la calor.

Un altre dia potser parlaré del camp, però avui toca parlar del carrer. Jugàvem al futbol al mig del carrer amb porteries fetes amb un parell de pedres o totxos i poques vegades ens interrompien els habituals vehicles de motor o els carros. De fet, a mitjan anys 50 el van asfaltar i tot va ser un luxe que vam aprofitar per fer-nos patinets amb coixinets que els manyans de fàbrica ens donaven com un tresor, fins i tot boles d’acer grans per jugar . Un bon “carrumbo” o bola gran podia fer esclatar els “terrins” petits, víctimes de l’acer.

Al carrer tot tenia el seu temps. Érem quasi tots els vailets d’una mateixa edat, fills dels matrimonis de mitjans i finals dels quaranta. El carrer en un costat era un mur de totxo pla, que circumdava el camp que en dèiem de l’Alter, la major part del qual era conreat per una família de pagesos, malgrat que només recordo un matrimoni gran que el treballava, els pagesos en dèiem, que ens mantenia a ratlla cada cop que algú feia una difícil incursió, saltant la muralla de dos metres i mig que encerclava el camp. Les tècniques eren l’escaleta o el més olímpic d’agafar carrera i un parell de passes amb vertical per enganxar al capdamunt. La sortida era més fàcil per un reforç d’un costat.

Érem fills de treballadors, tots excepte els d’una casa al xamfrà del St. Fruitós, on ja habitaven gent amb certa economia i carrera. M’agradava sentir el piano que tocava una nena, filla dels Sala, amos de La Polar, i que de fet poc havia vist jugar amb altres del carrer, fills dels obrers; semblava que estava força controlada. Un dia després de reis van voler regalar unes bitlles amb soldadets a un graó d’un veí. Les vaig veure i quan van marxar en vaig requisar algunes, ja que jo em considerava més pobre que els altres. Havia tingut uns reis magres i, per tant, hi tenia algun dret. Em van descobrir, van fer unes rialles i de bon cor me les van donar.

El normal era jugar a futbol, però en aquell temps ja vaig aconseguir alguna bicicleta heretada i vaig poder fer ja llargues excursions pels camps del darrere de la Plaça de Catalunya i a Can Saldes, fins al carrer de General Prim, tot ple de camps després i diverses fonts enmig: la font de les Canyes, la dels Mosquits… amb aigua fresca per recuperar-se enmig de la calor i agafar algun fruit dels arbres. Les modes dels jocs eren variades. Segons quan triomfava el cèrcol fet amb llanta de bicicleta, les fones de ferro i goma de pneumàtic, fer trenets amb llaunes de conserves, tocar música amb canya de tub amb papers de fumar, etc.

El carrer era essencialment obrer, però encara hi havia cases de pagès que tenien camps més enllà, com els de Can Balet, o el de Can Sardà, el fuster Manel, fill de la Magdalena, germà del Pepitu que va tornar de Mèxic. Malgrat que anaven de baixa, però conservaven el mul o la mula i el carro, ja eren de nova generació perquè treballaven en fàbriques o tenien oficis.

L’harmonia dels veïns era bona generalment i rondàvem tots a casa de l’un o de l’altre i les mares ens controlaven pels balcons, sobretot les nenes, que tenien força limitat el joc amb els nens, normes que ens saltàvem d’amagat, però, com era normal, jugàvem a activitats molt diferents. Cap nena no va jugar a futbol o a boles, així com cap nen no va portar cap nina. Així era la norma. Els vespres d’estiu, a les escales d’un passatge per on baixava la sèquia, sota un dels tres llums groguencs municipals, es reunien alguns veïns a fer petar la xerrada per desfici del meu pare que era forner i havia d’anar a treballar a les 12 o les 2 de la matinada. Algun cop, després de les advertències, havia rajat del cel una galleda d’aigua per acabar la festa i s’intercanviaven uns quants renecs. Tampoc arribava la sang al riu i l’endemà, sant tornem-hi.

Hi havia el fuster Manel, i eren dos socis, i feien neveres d’aquelles de fusta i suro marca El Pingüino. En Manel i el seu soci cada dia portaven les fustes a fora a assecar, i les giraven perquè es fessin rectes els taulons de serradora. Un dia, un dels pocs camions que van passar, un tauló que sobresortia, no sé com va passar la roda del camió i en fer palanca amb la vorera va enganxar el fuster a la cama i amb un mal joc va quedar amb el genoll girat. Per casualitat va passar el curandero del carrer amb el seu cotxe, va parar i va ordenar que agafessin el ferit pel cos, i ell amb una estrebada li va posar a lloc el menisc. Realment aquell home sabia molt bé el que feia, sense carrera i venia de pagès. Però, fins i tot el Dr. Alter li va regalar el cotxe per haver curat la seva dona d’una astènia amb els seus recursos d’herbes i les seves tècniques de curacions de “l’espatllat”, més aviat de tipus hipnòtic.

Un altre personatge del carrer era la carboneria dels Puy, on es venia llenya i carbó i també begudes i altres coses a totes hores, com els paquis actuals. La dona va quedar vídua i portava a dins la desgràcia de la mort dels seus dos fills, que van ofegar-se al canal dels Panyos, l’un per salvar l’altre. La Ramona era una dona menuda, però amb un gran geni, i que portava molt bé el seu negoci. Emmascarada sempre pel seu ofici, atenia tots aquells que entraven per la porta i reclamaven alguna cosa, ni que fos una escombra o salfumant. Els sacs de serradures eren el gènere més habitual i el carbonet per als fogons. El meu pare hi havia treballat a hores a pujar sacs a les cases. La Ramona tenia de tant en tant habitacions per llogar a les “estrelles” dels circs que paraven a la plaça de Catalunya. Algú deia que cobrava amb espècies, cosa no gaire difícil perquè realment era una coqueta, a part del geni, i de caràcter intel·ligent i ràpid i emocional. La vaig veure al final de la seva vida cames al sol a la seva cadireta al carrer, força nostàlgica i tocada per la duresa del seu drama personal i el final de l’ambient del barri.

A un costat hi havia la fàbrica d’en Carreres, una fàbrica que rebia aigua de la sèquia que passava pel darrere, enmig del Pujolet i el camp de futbol. Tenia una activitat limitada, comparada amb la d’ altres fàbriques. Un furgó negre amb una inscripció de Sedalfort molt ben retolada i ianqui sortia de tant en tant a portar el gènere. Un dia em va enganxar el Sr. Carreras escrivint un grafitti a la paret amb un tros de guix, el porter m’havia vist… i no em vaig escapar. L’amo Carreras va dir que ho havia d’esborrar amb la llengua, cosa que vaig intentar fer obedientment, i encara ara sento l’aspror de la paret. Veient l’home el meu esforç, va dir que toqués el dos i que no ho tornés a fer. No sabria pas dir si era un mal home o un bon home.. Però vaja, encara me’n recordo! El que sé d’ell es que va regalar els terrenys de la sèquia als veïns per on passava quan va tancar.

El passatge del Pujolet a la sèquia que tenia el baixant d’aigua era el lloc per on passàvem gent i nanos cap a la muntanyeta que teníem al darrere, a l’alçada del camp de futbol i la sèquia, enmig del no-res com una placeta tota erma , ja que no creixia herba pel terra de tapàs. En un costat, hi havia unes tres casetes velles on vivien quatre famílies. L’era era com un quarter general de la mainada, on podíem fer batalletes, experiments, bicicròs… I per les revetlles de Sant Joan i de St. Pere emmagatzemàvem tots els estris vells que recollíem per les cases dies abans.

Al carrer hi havia unes cases per a treballadors de Renfe sorprenentment on els dèiem “els castellans”, ja que la resta parlàvem català, però amb el temps, malgrat els costums, tots ens vam anar avenint perfectament. Tot i que tots érem fills de treballadors, aquells realment estaven amb més precarietat que nosaltres, acabaven d’arribar del sud. Un dia la mare, en veure els més petits despullats pel carrer va portar a la mare d’un d’ells tot de roba perquè anessin vestits. Era una dona soltera o vídua que vivia amb el seu germà. Aquest era un noi violent de males intencions, fins al punt que un dia, quan jo tornava de comprar de la botigueta, va agafar-me i va llençar-me per terra i amb una navalla al coll em va exigir el canvi d’uns cèntims que portava a la mà. Quan vaig arribar a casa ho vaig explicar al pare, que tot d’una va anar a trobar-lo i va sortir esperitat cap a ca seva, i el meu pare va parlar amb la seva desgraciada germana i sembla que va rebre algun gec.

Amb el temps, tots els nanos vam anar a treballar i fora d’unes llargues trobades amb l’aprenent de barber, que era tot un geni de l’humor, barrejat amb el Tonio, un xicot molt especial i genial que més tard va anar transvestit amb tot l’orgull quan ningú s’hi atrevia, fèiem unes vetllades genials. Mai no oblidaré l’enginy d’aquell parell explicant acudits del Jaimito i les històries inventades pel Pedrito, més tard famós pel seu humor a la barberia del Pujolet.

El carrer del Pujolet al cap dels anys, amb totes les cases renovades, la meva existent només pel que fa al número i amb comerços, el desconec totalment i m’és més estrany que un carrer de Cochabamba . Van construir tot el camp de l’Alter, les cols només estan rematades al mercat i Can Carreras es va convertir en un gran bloc d’habitatges mig luxosos i moderns. El sentit de grup i de veïnatge no crec que encara existeixi. Ara el carrer està tot atapeït de cotxes aparcats, sense nanos jugant ni mares esguardant des de balcó les criatures, ja sense cap dife-rència amb qualsevol petit carrer de Manresa construït de nou.