A l’escola Renaixença, o Generalísimo Franco, com he explicat en un altre escrit, la feina més important per al règim franquista era la de formar “a los nuevos españoles” en el que en deien la Formación del Espíritu Nacional, F.E.N, que va ser assignatura imprescindible, més tard, a l’Institut.

La feina d’adoctrinament (allò sí que ho era!) es feia a plena llum del dia, amb els actes patriòtics d’hissada de bandera i el cant de la Falange (el Cara al sol), i era una instrucció tan intensa, que ens penetrava des de la nostra més tendra infantesa, amb aquell únic món possible d’El Caudillo, que ens vigilava severament, com el “Gran Germà”, des dels seus retrats damunt la pissarra o des del seu bust al passadís, al departament del bidell.

Franco veia tot el que fèiem, era -és clar, Déu a la Terra, o sigui, Espanya-, perquè la resta del món era com entrar al purgatori dels estrangers abans d’arribar als precipicis de l’infern de l’URSS i els seus satèl·lits.

Franco tenia tentacles llargs arreu, i a l’escola, els mestres n’eren els seus predicadors, segrestats a la força; o bé alguns represaliats, que, com a càstig, havien de fer classe a pàrvuls tot i ser catedràtics. Així era el cas del professor Gayoso, de la primera classe d’infants, estimat entre els seus col·legues, gran professor, amb un bon domini de la didàctica. Sotmesos en el temari i el llibre de text. Tots obligats a… Com els presoners dels camps de concentració, humiliats pels vencedors. En aquell ambient, creixíem empassant-nos que “els bons” de la guerra eren els franquistes i els falangistes, i uns altres anomenats requetès (nom fantàstic), que reconeixíem només per les seves boines vermelles. Els altres eren “los malvados rojos, ateos, asesinos de curas… y las prostitutas, que iban por las calles desnudas!”. Eren tan dolents i que no mereixien més que l’erradicació, com si fossin rates: presó i afusellament, segons explicava el feixista director del centre, Sr. Félix, quan podia esplaiar-se en substitucions de mestres.

Amb totes aquestes històries, i a causa de ser un nen de cinc o sis anys, anava ben convençut que el meu pare, quan havia estat a la guerra, de la qual tant parlava amb anècdotes de batalla, de morts, de metrallats, del fred, de la fam, dels polls, com era natural, era dels heroics, dels “bons”, de l’exèrcit de Franco. El meu error era de percepció, perquè de política no en sabia ni un borrall, i perquè m’ho explicaven tot irònicament, i callaven la veritat.

Tota aquesta confusió d’idees va desencadenar-se el dia que l’infame Sr. Félix ens va convèncer que ens apuntéssim a la OJE (Organización Juvenil Española), perquè podríem anar vestits molt macos i tocar el timbal o la corneta, a part d’anar als “campamentos juveniles” a jugar a ser heroics defensors de la pàtria, fins i tot amb escopetes de fusta jugant per les muntanyes.

Jo ja em veia amb l’uniforme blau marí i la boina tocant el timbal i la corneta en unes vacances als campaments de la OJE. Els havia vist pel carrer desfilant i amb pas militar, com era natural, ja que nosaltres ho fèiem cada dia amb el braç enlaire.

Entusiasmat per la idea, quan vaig anar a casa de la cosina de la meva mare, l’Hermínia, que m’havia mig criat a casa seva, tots els dissabtes i les festes que ens reuníem, vaig explicar-li el pla de portar l’uniforme i anar a fer els campaments, que era una cosa feta que em donaven un timbal i corneta.

L’Hermínia en principi em va mirar amb ulls d’ironia i sorpresa, però immediatament em va agafar del braç i em va tibar d’una estrebada cap al menjador de la casa, ja molt enfadada. Em va aturar davant de la ràdio del menjador. Damunt hi havia un retrat *1*, un retrat que havia vist sempre, però del qual no en sabia res, un retrat d’un home molt prim que estava mig pintat amb retoc de fotògraf als cabells i una suposada americana…

«Veus aquest…? Mira-te’l bé. És el meu cosí Baldric, va dir amb contundència l’Hermínia». «Veus el pobret com estava de prim i malalt? El van matar de gana aquells feixistes alemanys de Mauthausen, els de Franco…, els polls dels falangistes». «A tota la família ens van fer fora de Cal Rosal; al Ramir, el meu germà, el van portar a la presó, aquella colla de criminals; el volien matar, també…». «Ho vam perdre tot».

Vam asseure’ns i jo no sabia què m’estava passant pel cap. Ella enrabiada i mig plorant. Després d’un silenci, va dir: «Tu no saps res de res. T’han enganyat, aquests fastigosos de l’escola i els capellans…!». «Però si se t’acut d’anar a fer de falangista, no vull que tornis mai més per aquí!, ni que ens vegem!».

Va ser molt dur. Em vaig quedar mut rumiant i, al cap d’una estona, vaig dir: «El pare va estar a la guerra amb els ‘bons’…».

Em va mirar i, després d’una pausa, va respondre: «Sí, va estar amb els bons; com nosaltres, però no amb els de Franco ni aquests criminals. Parla amb el teu pare i t’ho explicarà…».

Vaig sortir amb un sentiment confús i al mateix temps avergonyit d’haver entrat a fer enfadar i plorar l’Hermínia, la que era com la meva segona mare, i gairebé més estimada, junt amb el seu germà, el Ramiro, i el seu home l’Amadeo, que eren com els meus segons pares.

Com podia ser, tot allò? Ells, dels rojos; ells, els dolents? La millor gent del món? Quan vaig arribar a casa, li vaig preguntar al pare el mateix: «Vostè va anar a la guerra amb els bons?, els de Franco?». Em va fer una mica el despistat i al cap de poc va dir: «Sí, jo vaig estar amb els bons, a la guerra, però no amb els de Franco. En Franco em va tindre cinc anys tancat en quarters, mentre l’avi i els tiets es morien de gana a casa». «Sí, vaig estar amb el Franco perdent la joventut després de fer la guerra amb els bons, els de la República, però no cal que ho diguis al col·legi, deixa’ls, i no et creguis res del que diuen, i no diguis res del que parlem a casa.

Va ser un cop dur, enfrontar-me a la mentida menjada dia a dia a l’escola. La mentida com a doble notícia: la que vivia cada dia a l’escola, al carrer, escoltant la ràdio, veient el Franco al No-do, a La Vanguardia…, i la que es manifestava a casa, amb els meus estimats pares.

Els bons…?, els dolents…?

PD: Vaig començar a ser ja un xic més escèptic al món i a no deixar-me entabanar més per cap dogma o cap propaganda. El món era un muntatge aparent i havia de sospitar del que es deia des d’un púlpit o en una classe. Em malfiaria de tot, abans de creurem res.

*1* El retrat havia arribat de manera clandestina de part de Josep Ester, cosí també, des de Tolouse dels famosos arxius del fotògraf Francesc Boix de Mauthausen. Al Ramir li va costar car alguna carta del Josep Ester recollida per la policia i censurada, estava en permanent vigilància a causa de la seva amistat amb Marcel·lí Massana, amic i company de Berga i empresonats junts a Manresa, i després a la Model. Ja en parlarem.