El glamurós nom de París llueix en el currículum acadèmic d’alguns manresans, gràcies a l’entrada en funcionament d’una nova acadèmia situada al barri de les Escodines, que tenia aquest nom.
A principis dels anys seixanta, la família Piqué va arribar a Manresa per obrir un nou centre escolar privat. La Senyora Rosa i Monsieur Jacques venien de Sabadell, amb les seves filles, per instal·lar-se en el primer pis d’una casa unifamiliar del carrer Comunión Tradicionalista, 24 (actualment Oms i de Prat). L’Acadèmia París ocupava els baixos de la casa. Tenia una entrada amb despatx, una aula i un pati al darrere amb bones vistes. El barri estava per fer i quan sortíem a jugar podíem veure tota la ciutat. Recordo l’espai com a gran i lluminós. En l’actualitat és un simple garatge dels propietaris actuals. Ara el trobo petit i fosc. Percepcions de l’edat.
Com d’altres infants d’aquell sector, vaig començar la meva escolarització a cinc anys. L’acadèmia quedava molt a prop de casa i compartia el trajecte, d’anada i tornada, amb altres infants d’edats similars, mentre fèiem corredisses i les primeres amistats. En algunes ocasions, optàvem pel recorregut més salvatge, un irregular caminet al costat d’un reguerot d’aigües brutes, que s’obria pas entre les cases de l’actual carrer Roger de Flor, en aquell moment un passatge sense sortida, que finalitzava on hi havia el Taller Falcó.
Tinc bon record d’aquesta escola. La senyora Rosa, prima i menuda, crec que era una bona pedagoga i portava bé la direcció del centre. Alguns dies assenyalats, fèiem sortides fins als antics jardins de la Culla, passant per camins que han desaparegut sota l’asfalt. Malgrat la seva proximitat, em semblaven grans experiències.
Tres anys més tard, vaig deixar aquesta acadèmia per una altra, més gran i del país. Es tractava de l’Acadèmia Catalunya, just a l’altre costat de la ciutat, a la part alta del carrer Saclosa. Primer, hi anava amb un autobús que ens recollia porta a porta. Després, quan vaig ser una mica més gran, travessava la ciutat a peu, junt amb el meu veí i amic, Jaume Casajuana.
Poc després, al mateix carrer Comunión Tradicionalista, la Caixa de Manresa va promoure un nou centre escolar que es va inaugurar el 1968, amb el nom d’Escola Oms i de Prat. Era tan gran, que acabaria encabint més de 700 alumnes i comportaria el tancament de la meva primera acadèmia.
