Fer el vermut els diumenges que no sortim a pescar, és una cosa que li agrada al pare. Hi anem tots dos, mentre la mare es queda a casa endreçant i fent el dinar.

Aneu a voltar i comprar el diari, que aquí feu més nosa que servei.

A vegades no anem al passeig de baix, sinó que ens quedem al Bar Sevilla, el pare diu que fan els millors “callos” que ha menjat mai. En demana una tapa i un “quinto” de cervesa de barril. A mi no m’agrada ni una cosa, ni l’altra.

Avui et deixaré tastar una beguda que han portat els americans, en fan molta propaganda i diuen que agrada molt al jovent.

És molt dolça, d’un color com el cafè, amb gas com la gasosa, i m’ha agradat molt. El pare diu que te gust de medicina, però jo ja no demanaré més gasosa, ara vull Coca-Cola.

Ara sé que al pare li agraden molt les “corridas de toros” i en aquest bar es troba amb homes per parlar dels toreros. Ell diu que li agrada un que es diu Chamaco, els seus amics segueixen més al Joaquin Bernadó, del que diuen que és més fi i artístic.

Al bar Sevilla de en Chamaco en diuen que no té gaire bon estil i que només agrada a la gent que no hi entén de “toreo”. Jo no sé si al pare li agrada de veritat aquest torero, més aviat penso que ho diu per fer enrabiar als altres i així passar una estona animada.

Els dilluns després d’un diumenge amb “corrida de toros” a les carnisseries es pot comprar la carn dels “novillos”. La mare hi compra la sang per fer-la fregida.

A la mare no li agraden els “toros”, però a vegades anem a la “Plaza de Toros” que hi ha al passeig de dalt, a la “Plaza de la División Azul”. És molt gran i hi cap molta gent “sentada” en uns taulons de fusta.

Quan hi anem tots tres és perquè fan uns espectacles que es diuen Empastre. Hi surten el Bombero Torero, un que li diuen Cantinflas, però que no és el de veritat, també hi ha pallassos i “enanos” que juguen amb toros petits.

No hi falta mai un número que canten i ballen “flamenco”. El pare diu que és cultura popular del poble andalús.

Tot l’espectacle està animat per una banda de música. És divertit i cada any que ho fan li dic al pare per anar-hi.

El Franco vol fer veure que el “flamenco” és cosa dels espanyols, però és més dels andalusos, sobretot dels gitanos andalusos que de la resta dels espanyols.

He descobert que al pare li agrada tot allò que ell en diu cultura del poble, com les “jotas”, “el cante” i el ball “flamenco”, els “toros”, la zarzuela” les sardanes i els cors d’en Clavé.

També li agraden dos cantants que fan cançons en català, son pare i fill i es diuen igual, Emili Vendrell. Tot i que ell no és gaire de cantar, a vegades ho fa amb trossos de l’Emigrant, la Pepa Maca o Rosó.

A la mare li agrada escoltar per la ràdio cançons d’en Ramon Calduch, José Guardiola, Juanito Valderrama, Antonio Molina, Conchita Piquer, Jorge Sepúlveda, i un nen que es diu Joselito. També escolta una novel·la que es diu “El derecho de los hijos”, que és d’allò més avorrida.

Jo, per la ràdio, ara escolto Matilde, Perico y Periquin, el Periquin es una mica “gamberro”, però fa riure.

Quan estem els diumenges a fora amb la colla, després de dinar cantem cançons que estan de moda, n’hi ha una que fa gràcia i que té alguna cosa a veure amb en Franco que es diu Rasca Yú, de Bonet de San Pedro.

Segons els que som també cantem, Els Segadors, La Internacional, !Ay Carmela!, Anda Jaleo, El Quinto Regimiento i algunes cançons més de la guerra, que ara estan prohibides.

Si hi ha el tiet “Paco”, d’aquestes no se’n canta cap.

A vegades passa que parem de cantar perquè s’acosta gent, que no sabem de quin peu calça, o perquè algú dels nostres es posa a plorar i això em fa molta pena.

Però a mi ara m’agrada molt mirar la televisió.

El pare diu que un aparell de televisió val molts calés i que de moment no en comprarem cap. Però es pot anar a algun bar que ja en tenen i, si prens alguna cosa, et deixen quedar una estona.

Al bar Ramon no hi volen canalla mirant la televisió, a mi no em diuen que marxi, però tampoc em fan bona cara.

El senyor Millan, que és un conegut del pare, ha obert un bar amb televisió que es diu Bon Dia. Està al mateix carrer de casa.

Es coneixen de la piscina i em sembla que han treballat junts a la impremta.

El senyor Millan és molt ferm, simpàtic i ens deixa una taula just a sota de la pantalla per tres o quatre nens que ell coneix.

Fill, sempre que hi vagis vull que m’ho diguis, et donaré cèntims perquè facis “gasto”. En Millan és bona persona i li ha costat molt poder obrir aquest bar, nosaltres sempre que hi anirem, prendre’m alguna cosa.

Jo hi procuro anar-hi per veure Rin Tin Tin, que va d’un nen i un gos llop que estan a l'”Oeste”. També “El Llanero solitario” i “Bronco” que són sèries de “vaqueros”. A vegades veig pel·lícules que fan riure del “Gordo y el Flaco”, del Cantinflas o del Charlot.

Per fer el “gasto” demano sempre una Coca Cola i unes patates rosses o un Sidral. El Sidral és com una sal, que quan te’n poses una mica a la boca fa pessigolles.

Ara la mare també ha canviat alguna cosa de la manera de comprar. Ja no demana a la carnisseria just les peces que vol de pollastre o de conill, sinó que el dissabte compra un conill o un pollastre viu a les pageses de la plaça gran.

Jo l’ajudo a portar tot el fato que comprem cap a casa.

Quan arribem ho endrecem tot i comença la feina de matar la bestiola i fer-ne els talls segons el que vulgui cuinar la mare per tot el cap de setmana.

Aquest any sí que fem una cosa, que no havíem fet mai: Anem de vacances.

El pare diu que per conveni li toquen dues setmanes de vacances. Fins ara les ha treballat sempre, eren uns diners que ens feien falta, però aquest estiu, la segona quinzena d’agost, anem a Camarasa, el poble on va néixer el pare i tots els tiets i tietes.

Ara a Camarasa de família només hi tenim cosins i fills de cosins, moltes de les famílies que vivien al poble quan hi eren els avis i els tiets, també van marxar per la guerra.

Al pare se’l veu molt il·lusionat per tornar al seu poble, potser fa més de vint-i-cinc anys, amb la guerra pel mig, que no hi ha anat.

Tota la setmana els pares estan preparant les coses per marxar.

Dona, no podem portar tantes coses, com vols carregar-les fins a l’estació? A Camarasa tindrem unes habitacions parades i només hem de portar les nostres “mudes”.

Però el diumenge de bon matí, el pare rondina d’allò més. Carreguem dues maletes, que no sé d’on han sortit, i unes quantes bosses.

Sortim de casa molt de pressa perquè no s’escapi el tren, hem d’anar a l’estació del Nord, igual com si anéssim cap a Barcelona, però el tren marxarà cap a l’altre costat.

És un tren de carbó que li diuen, no sé per què, “El Platillo Volante”. Porta una màquina molt gran i aquí, a Manresa, n’hi posen un altre.

El tren va molt ple, la mare i jo podem entrar en un vagó, que és tot de fusta, i ens fan lloc per seure en un banc.

El pare s’ha quedat fora, a la plataforma per on s’entra, que també està plena de gent.

És la primera vegada que vaig per aquesta via i no paro de mirar per la finestra.

Com que fa molta calor les finestres estan abaixades, però quan ve un túnel, i n’hi ha molts, cal tancar-les perquè si no, el vagó, s’omple de fum.

A vegades algú bada a l’hora de tancar la finestra i la resta de la gent l’esbronca, gaire bé tothom en castellà.

Hi ha estacions on el tren para més estona que a les altres. Diuen que és perquè han de posar aigua a la màquina. Hi ha com una aixeta de ferro negre molt gran, la giren perquè quedi sobre el dipòsit de la màquina i en raja un “xorro” molt gruixut fins que ja vessa, un home amb una cadena la torna a girar i para de sortir l’aigua.

Mentre carreguen l’aigua, va passant un home que porta una gorra al cap i un martell molt gran a les mans. Va picant les rodes del tren amb el martell, diuen que amb el soroll que fan, sap si estan bé o cal fer-hi alguna cosa abans de tornar a engegar.

Quan arribem a l’estació de Lleida hem de carregar tots els “bultos” que portem i anar a buscar el tren de La Pobla de Segur. El pare no para de rondinar.

Per agafar aquest altre tren, cal travessar algunes vies, costa caminar per sobre les travesses i els raïls i fa molta calor.

Aquest tren, que també és de carbó, té pocs vagons i no va ple. Podem seure tots tres de cara en un mateix banc.

El pare porta la cara i tota la roba ben bruta del fum que feia la màquina del “Platillo”. La mare li neteja una mica la cara amb un drap i l’aigua de “Lithinés” que portem per beure.

Hem de baixar a l’estació del poble de “San Lorenzo de Mongay”, perquè a Camarasa no hi passa el tren.

Aquí ens espera un cotxe gran que li diuen “rúbia”, crec que és pel color de la fusta de què està fet. És la “rubia” del Guasquet que ens ha de portar al poble per una carretera sense asfaltar. També porta el “correo” i els encàrrecs que li fa la gent del poble.

La carretera és estreta, sense asfaltar i passa pel costat del “pantano” de “San Lorenzo”, el travessem per un pont que es diu d’Escalera.

Quan arribem, la “rubia” ens deixa al costat de la casa d’una cosina del pare que es diu “Amalia”, igual que la tieta.

La primera impressió que em fa aquest poble, és que està tot escalonat en un turó, al capdamunt es veu un petit castell i dues torres, tot mig enderrocat.

Els carrers són molt costeruts, fins i tot, a on hem baixat de la “rubia” li diuen La Costa.

La segona sensació és una mica de pena, es veuen moltes cases esquerdades, despintades o directament mig ensorrades.

Fill, per la guerra el poble va quedar entre dos focs i els feixistes el van bombardejar d’allò més. Molta de la gent que hi vivia va marxar per refugiar-se a altres pobles, però al tornar, i veure com tenien de desfeta la casa, ja no s’hi van quedar.

La vida quan estàs de vacances no té res a veure amb la que fem a casa. Ens llevem d’hora, aquí la gent va a treballar al camp quan encara és de nit. Tothom es desperta amb el soroll dels tractors i els crits que fan per manar als animals.

Prenem un vas de cafè o de Cola Cao amb llet, agafem les canyes i anem cap al riu Segre a pescar.

Cap al migdia tornem al poble i donem les carpes que hem agafat a la gent que en vulgui.

Ens posem els banyadors i baixem al riu per banyar-nos al costat d’un pont mig ensorrat.

El riu porta molta aigua i te un corrent molt fort, com que no sé nadar, els pares miren que no m’aparti de la vora.

Després anem cap a casa per dinar, ben acalorats per les pujades dels carrers i el sol que fa, A la casa que tenim llogades les habitacions hi viu la senyora “Tresa”, li diuen “Tresa” dels “grillos”, però a ella això no se li pot dir.

Després de dinar, aquí tothom fa migdiada, al carrer no s’hi pot estar de la calor que fa.

A Manresa jo no en feia mai de migdiada, i ara no agafo el son de cap manera, m’avorreixo fins que els pares es lleven.

Quan el sol afluixa, la gent del poble va a treballar als horts o a arreglar els animals.

Nosaltres tornem cap al riu per berenar a la fresca i parar la canya per si pica algun peix.

Quan comença a fer-se fosc, tornem cap a casa, ens arreglem i baixem a la Plaça. Aquí les botigues obren a aquesta hora i fins a les dotze o la una de la nit s’hi pot anar a comprar.

A la Plaça Major anem una estona a un bar que li diuen Cal Casiano, que està en un primer pis d’un casalot molt gran. Prenem alguna cosa i després baixem per fer-la petar amb la gent que està asseguda al carrer i a la Plaça.

Algun dia posen música amb un “tocadiscos” i hi ha gent que s’anima a ballar.

Nosaltres hem vingut sols, però els avis Ribes de la colla de Manresa, han arribat uns dies després.

També els pares s’han fet amics d’una parella, els Sáez. Ara ja som una colla per anar a pescar o fer alguna sortida.

Al poble tota la gent gran coneix al pare, li diuen l’Estevet de Cal Hostaler. Tot i els anys que fa que en va marxar i no havia tornat fins ara, al pare l’aturen pel carrer per xerrar i preguntar-li pels seus germans i pel que fem a Manresa. També aprofiten per explicar-li les desgràcies que van passar aquí per la guerra.

Molta gent ens convida a anar a casa seva, sobretot a berenar, o a prendre alguna cosa, també ens porten menjar dels horts, com: tomàquets, faves, pèsols, patates, cebes, melons, síndries, préssecs.

Avui hem anat a una casa que hi viu la senyora Leonor amb els seus dos fills, el “Juan” i el “Julio” Llorens, tot i que són cecs han après música.

Toquen per festes i balls pels pobles, també fan classe de música a la canalla o a tothom qui vulgui aprendre’n. La gent diu que són molt bons músics.

La mare Leonor primer va tenir aquests dos fills, sembla que es van quedar cecs a l’alletar-los, per culpa d’una malaltia que portava la seva llet i que els metges d’aquells temps no van saber trobar.

La seva casa em fa molta pena. Té els baixos, dos pisos i les golfes, però quan entres al primer pis, si mires enlaire, veus les teules.

Resulta que els soldats de Franco els hi van serrar les bigues dels dos sostres superiors, i van marxar pensant que amb el pes de la runa també s’ensorraria el primer pis, per sort el pis va aguantar prou temps per a poder treure tot el que havia baixat.

El primer pis és una sala molt gran, amb la cuina a la vista al costat esquerre de l’entrada, al voltant de la sala hi ha els “quartos”.

De les bigues de fusta tallades de mala manera, se’n veu un tros de cada una sobresortint de la paret bruta, fosca i amb els regalims que deixa l’aigua de la pluja.

El pare havia anat de petit a aprendre solfa amb els dos germans cecs, quan arribem per saludar-los, no els hi diu qui és, i pregunta si ho poden endevinar per la veu. Callem tots i el pare va parlant, al cap d’un moment un dels germans diu l’Estevet de Cal Hostaler, tots riem i ells s’abracen.

La mare vestida tota de negre i els dos senyors músics tocant per donar-nos la benvinguda, el Joan la guitarra i el Julio l’acordió, m’han emocionat molt més que qualsevol altra cosa fins avui.

Aquesta tarda n’he fet una de ben grossa. Uns nens jugaven al carrer amb un “aro”, una llanta de bicicleta sense radis. El joc anava d’empènyer l’”aro” amb un filferro gruixut doblegat per una punta, de manera que no es tombi, qui va més lluny i més de pressa guanya.

M’han dit si volia jugar amb ells i els hi he dit que sí, però que no hi havia jugat mai amb un “aro”. Ells m’han ensenyat com s’agafa el filferro i com es porta l’aro perquè no es tombi.

Mentre jugava i em tocava portar l’”aro”, han vingut uns nens d’un altre carrer i me l’han pres. Jo he cridat que el deixessin, però com que no ho feien, he agafat una pedra del terra i els hi he tirat.

Un dels nens que jugava amb mi ha cridat NOOO!, però ja era massa tard i la pedra li ha fet un trau al cap del nen que s’emportava l’”aro”, li ha començat a sortir sang i les dones que estaven assegudes als portals de les cases del carrer, han anat corrent a agafar el nen i curar-lo.

La senyora “Tresa” m’ha agafat de la mà per fer-me entrar cap a casa.

Una vegada els pares han escoltat el que els deia la senyora Tresa, del que havia passat, el pare ha sortit per anar a veure el nen i disculpar-se amb els seus pares.

La mare i el pare m’han renyat molt fort i la senyora “Tresa” ha dit que potser vindria la “Guardia Civil” per emportar-se’m.

Mai has de tirar una pedra contra ningú, quan la pedra surt de les mans, ja no saps on anirà a espetegar. Que sigui l’última vegada que fas una cosa així.

El pare diu que la sang era molt escandalosa, però que el trau era poca cosa. Que no li cal posar punts i que amb un esparadrap ja n’ha tingut prou.

Els dies que queden de vacances no goso sortir tot sol de casa. Sort que aviat ja tornem cap a Manresa.

La mare sempre diu que estic massa prim i que he de menjar més, ara compra Cola Cao, que és com una xocolata en pols que es posa a la tassa amb la llet calenta, cal remenar bé perquè no faci grumolls, però no hi ha manera i a mi no m’agraden i els deixo al fons de la tassa.

També ha comprat una ampolla de Kina San Clemente, als anuncis de la ràdio diuen: “DA UNAS GANAS DE COMEERRR”. És com un vi dolç molt bo. Es posa en una cullera de sopa, com si fos una medecina i el prenc acompanyat d’un rovell d’ou ensucrat.

A vegades sento que hi ha famílies que tenen gent malalta, o que han tingut un accident, penso que a la nostra família estem de sort, no hi tenim ningú malalt ni ferit.

Quan ens “encostipem” o agafem la grip, anem a visitar-nos al metge de capçalera, que ara visita en uns dispensaris de l’Asepeyo que estan al carrer Carrió, a sobre de la impremta on ara treballa el pare.

Quan arribes cal demanar el número de la cua pel metge al senyor Renalies, que et diu on t’has d’esperar.

Jo agafo quasi cada any “angines”, em fa mal el coll, estossego i no em trobo bé. Per les “angines” no anem al metge, baixem al carrer i anem a la casa del costat que hi viu la senyora Josefa, ella m’agafa les “muñecas” i hi fa com unes fregues molt fortes. Jo noto com uns “crecs” i al cap d’una mica tornem cap a casa. Em prenc una aspirina, m’agrada mastegar-la, i l’endemà ja em trobo més bé.

Quan estic una mica “pioc” És el moment de demanar al pare que m’expliqui una altra història de la guerra o de la presó.

Resulta que estaven ja de retirada cap a França, ell anava amb una bona colla dels soldats de confiança que tenien ell i el “Comisario de División”, que en aquell moment no sabia si era viu o mort.

Anaven tots ben equipats i armats amb pistoles, fusells, alguna metralladora i molta munició. Volien ajuntar-se amb més soldats per poder fer una línia de defensa per protegir la retirada dels civils que marxaven cap a França.

A la nit van parar per descansar a prop de Calaf i com que no tenien cap ràdio ni notícia d’on estaven els soldats de Franco, només es guiaven pel soroll dels trets d’uns i altres.

Van creure que els franquistes no anaven cap a on estaven ells i que podien dormir una mica.

Va posar uns soldats perquè fessin guàrdia per si els soldats de Franco s’acostaven.

Els soldats que vigilaven es van adormir i quan se’n van adonar, amb la primera llum del dia, ja tenien els feixistes allà mateix.

Vaig dir a la majoria de soldats que marxessin corrents, i que s’emportessin les metralladores i el millor armament que teníem, perquè no caigués a les mans dels franquistes i uns pocs ens quedaríem, disparant si feia falta, per cobrir als que marxaven.

Ho van fer així i va sortir bé, sense necessitat de fer cap tret, van poder salvar el millor armament, les metralladores i la munició.

Però el pare i els soldats que s’havien quedat amb ell, quedaven ja sobrepassats pels feixistes.

Es van amagar al “paller” d’una casa propera, ben coberts de palla i sense fer cap soroll, per intentar passar desapercebuts, però els soldats de Franco ja els havien vist i van cridar que o sortien o els hi calarien foc.

Jo vaig amagar entre la palla els meus documents de l’exèrcit, el carnet del PSUC i un salconduit que tenia per anar a la Unió Soviètica. Amb aquell document rus, si arribava a un lloc oficial de qualsevol govern, m’havien de portar a una ambaixada de l’URSS i des d’allà hagués viatjat a “Moscú”.

En aquell moment vaig enterrar entre la palla tots els meus somnis.

Encara penso que potser algú va trobar aquells documents i els va guardar. Ara m’agradaria molt poder-los recuperar.

Em sembla que al pare se li està a punt d’escapar alguna llagrimeta, però continua una mica més.

Diu que es va mirar, sense dir ni una paraula, amb els seus companys, convençuts tots de què era l’última vegada que es veien, perquè creien que en sortir, els anirien disparant i caurien morts allà mateix.

Van deixar les armes a terra, per sortir a poc a poc amb les mans enlaire, mentre escoltaven a l’oficial franquista que manava als seus soldats que no disparessin, sinó que els fessin presoners i els portessin amb altres presos que ja tenien allà mateix.