No sé si es pot afirmar taxativament, però jo diria que la segona vaga de Manresa després de la guerra va ser la que vam protagonitzar a l’Institut Lluís de Peguera el 1963, si no vaig errat. Comptem com la primera la de la Fàbrica Nova el 1946, però la del 63 va anunciar un canvi dels temps i d’una generació.

En primer lloc nosaltres ja, desacomplexats de la por de la generació represaliada del franquisme dels nostres pares i, al temps que convivíem amb fills de gent del “Movimiento”, poders fàctics i de influències, però que en aquesta nova generació pujats junts, a les escoles érem ignorants de greuges, ens teníem de tu a tu. Noms en diria, però no és el cas ni vull, perquè seria injust assenyalar.

Però sobretot el Rock &Roll. La generació de què parlo la trobem a principis dels 60 fins al 65. Més tard els inputs d’alguns, ja en un ambient de catalanisme i antifranquisme, potser van acabar de fer el tomb.

Com deia, la vaga d’aquell hivern va detonar per la manca de calefacció que patíem a dins l’institut, ja que aquelles parets gruixudes, els grans finestrals i l’alçària de sostre feia que patíssim molt fred. Així, en un moment donat, va comportar una insòlita vaga d’estudiants des dels primers cursos de batxillerat fins al Preuniversitari.

De fet, va estar promoguda pels alumnes dels cursos superiors. Va ser una mena de convocatòria llampec, feta de cop i volta, dit i fet! Alguns dels grans van fer córrer la veu que després del pati no tornaríem a les classes i aniríem al carrer, a la plaça d’Espanya. Deurien ser dos quarts d’onze. Recordo alguns noms, però no tinc suficient coneixement dels promotors; diria, però, que entre ells hi havia en Manel Quinto, en Santi Arisa, com els més populars, entre d’altres. (Si algú sap més noms que els hi afegeixi).

El Santi, que sempre ha estat molt Santi, ja havia començat una revolució rockandrolera amb unes sessions de concert que es feien a la sala d’ actes-capella, amb ell a la bateria i veu, en Lasso al piano i en Martí Brunet a la guitarra elèctrica. No sé com ho van aconseguir, però el mossèn Medina, capellà jove i amb Vespa, de toc americà, que era el més in, va caure a cedir l’espai mig consagrat, d’infausta memòria, on s’havien atorgat condemnes de mort en altres temps.

L’electritzant toc de rock i de peces de Ray Charles o d’Elvis eren de tal energia que va transformar i retronar en aquell ambient gris i avorrit de la sala d’actes-capella on resàvem i en Medina repartia hòsties no sempre consagrades -jo en vaig rebre una un dia-.

Com deia, en Lasso interpretant Ray Charles, dret davant d’un piano tonky mig afinat, l’Arisa imitant Elvis amb els malucs convulsos i el Marty Brunet i la seva guitarra fibladora feien entrar en èxtasi i convulsió tota la sala, sobretot les noies que xisclaven “What did I say! What did I say…!!” o King Creole de l’ Elvis, que ens van transformar i alliberar.

Tornant a la vaga, l’episodi va crear consternació i confusió al director de l’Institut, que es deia Bort i llavors era substitut del Doctor Valentí Masachs. L’espectacle que va veure fou que en tocar el timbre per entrar a classes nosaltres vam fer tot el contrari, o sigui sortir per la porta i anar a la Plaça d’Espanya tots al toc i ben avisats pels grans.

Això va produir un efecte de greu espant als rectors de l’institut com va ser el professor Llort, que es veien ja atrapats davant d’aquell episodi de rebel·lió col·lectiva que no es podien ni creure.

A la plaça, els grans mantenien les seves posicions i els més joves obeíem totalment. Va sortir el director Bort i va fer un discurset que no va tenir cap efecte, amb amenaces d’expulsions massives, però de poca brama. Després, com que no tenia gaire presència coactiva, va sortir el Sr. Llort, catedràtic de matemàtiques, i va intentar altres amenaces, fent discursos com que ell havia estat en una presó guardant presos, etc. “No sabeu què es això…!!”, amenaces que més aviat ens semblaven ridícules. La posició de la majoria era inamovible. En va sortir, però, un d’enmig que volia tombar la voluntat fent d’esquirol i va acabar llençat per uns quants a les aigües glaçades de l’estany de la plaça. No en diré el nom, però segur que encara deu sentir esgarrifances de fred al cul, de xop que va acabar.

Finalment el professor Llort va sortir somrient amb la seva veu de flauta, amb to dialogant i fent promeses que el carbó ja estava a punt d’arribar i que ens jurava que de nou tindríem l’escalfor de les calefaccions.

Dit això i deliberat pels promotors i assegurant les no represàlies, tot d’una vam tornar a l’Institut amb una alegria interna d’haver fet torçar el braç als manaires totpoderosos fins aleshores, que representaven la part rònega del sistema franquista educatiu. Allò crec que va ser una anticipació del que els vindria més tard.

Joan I. Garcia Codina, alumne de 3r de batxillerat del Institut Lluís de Peguera l’any 1963