El 12 de març del 1981 va aparèixer publicat a Diario16, llavors dirigit per Pedro J. Ramírez, el «Manifiesto por la igualdad lingüística de Cataluña», que es deia signat per 2.300 intel·lectuals i professionals i on s’afirmava que el castellà corria perill a Catalunya perquè la Generalitat estava imposant el català per força i discriminava els qui no el tenien com a llengua familiar. Segons ha escrit Àlex Millan a El Temps, «la idea del Manifest dels 2.300 va sortir de Santiago Trancón, professor de literatura i llengua procedent de Valderas (Lleó); el sindicalista José Luís Reinoso, i Carlos Sahagún, poeta d’Onil (Alcoià), i defensor de l’anarcosindicalisme. Tres perfils d’esquerres que no se sentien còmodes amb el catalanisme del PSC i el PSUC. Tots tres van anar a buscar Federico Jiménez Losantos –llavors professor en un institut de Santa Coloma de Gramenet. Segons algunes fonts, Jiménez Losantos va reescriure el primer esborrany de Trancón i tots quatre li’l van portar a Amando de Miguel, professor de sociologia a la Universitat de Barcelona, per lluir un “intel·lectual” a la capçalera».

La resposta al manifest va ser la creació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, que el dia de Sant Jordi del mateix any va omplir el Camp Nou de Barcelona amb cent mil persones convocades sota el lema «Som una nació».

El Manifiesto havia estat signat el 25 de gener i s’havia de publicar a finals de febrer, però els fets d’aquell mes –dimissió de Suárez, cop d’Estat del 23-F– van endarrerir-ne l’aparició fins el 12 de març. Entre el catalanisme s’havia estès la convicció –ben fonamentada– que des del centralisme espanyolista es volia aprofitar l’ensurt del cop d’Estat per frenar i revertir l’encara escàs progrés de l’autonomia catalana i la tot just incipient normalització lingüística, considerada com una amenaça per funcionaris i professionals de diversos rams que fins llavors no havien tingut cap problema per viure i treballar a Catalunya sense saber ni un borrall de català, i temien perdre aquesta comoditat. El Manifiesto se sumava a l’ofensiva política recentralitzadora i servia per justificar-la; per això va provocar la reacció enèrgica del catalanisme. Calia disposar que els suposats 2.300 només es representaven a ells mateixos, i que milions de catalans ho veien d’una altra manera.

A Manresa, el divendres 20 de febrer al vespre centenars de persones es reuniren al saló de sessions de l’Ajuntament, responent a la crida de la delegació d’Òmnium Cultural «en defensa de la llengua i de l’autonomia que es consideren amenaçades», segons va informar l’endemà el diari Regió7. Conduit per Josep Camprubí Casas, president de la delegació comarcal d’Òmnium, l’acte va presentar i debatre una proposta de «manifest d’actuacions» elaborat per Òmnium després de mantenir contactes amb altres entitats. L’actitud necessària, segons va resumir-la Camprubí, era la «intransigència responsable en defensa de les nostres febles conquestes».

En el text presentat s’afirmava: «com en d’altres moments de la nostra història, només amb una actuació decidida i clara es podrà aconseguir un objectiu concret: que el català arribi a ser vehicle normal de pensament, d’expressió i de relació de tot el poble de Catalunya, utilitzable en totes les situacions i en tots els camps, alhora que un signe evident de la nostra identitat nacional».

I quant a actuacions concretes, el manifest feia aquestes peticions públiques, segons les va recollir el diari Regió7 l’endemà, 21 de febrer, ara fa quaranta anys:

– Que els ajuntaments del Bages accelerin la catalanització de la vida municipal, així com l’estímul perquè es normalitzi el seu ús en llur funcionariat i aparell administratiu. S’inclou la petició de la catalanització dels carrers, senyalitzacions, etc. de les ciutats.

– A les entitats, associacions, partits, sindicats, col·lectius, etc., es demana que garanteixin l’ús normal del català en llur vida associativa, i que es faci extensiu a llurs publicacions, comunicats, etc., així com potenciar el coneixement de la nostra llengua i cultura als seus associats, mitjançant activitats de caràcter intern.

– Es demana a professionals, comerciants i empresaris en general, consciència de la important tasca que poden acomplir envers la normalització del català, si en llurs activitats, publicitat, aparadors, etc., utilitzen el català.

– A les associacions de pares i els educadors se’ls demana que vetllin per una progressiva catalanització dels centres es colars, i l’acompliment, com a mínim, de les hores d’ensenyament del català que estableix la llei. Es demana que es consideri la possibilitat de celebrar una Assemblea d’Associacions de Pares per tractar el tema i prendre mesures.

– S’assenyala la importància dels mitjans de comunicació, i es reivindica una TV i una ràdio pensades i parlades en català. En aquest marc, i donada la notable audiència i difusió de l’emissora local, Ràdio Manresa, es demana que amb urgència es completi la catalanització de llur programació radiofònica.

– Es fa una crida als ciutadans del Bages perquè donin suport a la premsa i a les publicacions en català, i col·laborin en el seu manteniment i difusió. Igualment es demana a aquells professionals que tenen despatx públic, i igualment els propietaris d’establiments públics, que tinguin en llocs visibles dels seus locals aquestes publicacions en català.

– També es fa una crida als ciutadans del Bages perquè catalanitzin llurs documentacions d’identificació, així com els noms de les plaques de les portes i bústies. Igualment s’esperona els ciutadans perquè aprenguin a llegir i escriure correctament el català.

– Finalment, es demana als partits polítics i centrals sindicals presents a la comarca, que s’adrecin als seus afiliats i simpatitzants informant del contingut de la resolució aprovada, advertint ben clarament el caràcter no discriminador de la cultura i de la llengua catalanes i la seva situació d’inferioritat real des de fa tants anys.

Aquesta relació de peticions és també una llista de mancances i constitueix una bona guia per endevinar com estaven les coses ara fa quaranta anys, i com n’era encara de feble el procés de catalanització que tant excessiu i amenaçador semblava als promotors i signants del Manifiesto.