Malgrat les polèmiques de sobretaula que origina el tema, més aviat penso que tant els nens d’ara com els d’abans juguen; el que passa és que els jocs han canviat i abans potser no eren tan sedentaris. Del meu pas per l’institut de Manresa (el que ara es coneix com “el Peguera”) entre 1960 i 1968 recordo haver passat diferents etapes de joc.

Durant la Preparatòria i el 1r de batxillerat (el que ara seria 4t i 5è de primària) per a mi només existia el futbol. Quasi cada dia, només sortir al pati, corrents cap al camp de futbol; en un no-res els dos jugadors més bons, a parells i senars, triaven els respectius equips i començava el joc que no s’aturava fins que sonava el timbre que indicava la finalització de l’hora d’esbarjo. Si no hi havia futbol, per manca de pilota, jo me n’anava amb el grup que jugava a terrenys (de fet, dèiem “terrenos”): es marcava un rectangle a terra i es partia; a cada meitat es posava un jugador; calia tirar el ganivet de manera que es clavés a terra i, així, s’anava escapçant el terreny del contrari; si un no clavava el ganivet, l’altre jugador l’agafava i el començava a clavar per anar retallant el terreny del contrari; i així anar fent fins que un es quedava sense terreny perquè ja no l’hi cabien els peus. De vegades també jugava a bales, a pam i pet i a flèndit, però en aquests jocs jo participava poc perquè sempre perdia. Les bales normals eren de fang cuit, però les bales d’acer, que es treien dels rodaments a boles, eren molt valorades.

A 2n i 3r de batxillerat (el que ara seria 6è de primària i 1r d’ESO), el futbol continuava essent el joc més apreciat per mi, però vaig iniciar-me a altres jocs. Un, força bèstia si el mirem amb els ulls actuals, era el cavall fort; a mi m’entusiasmava saltar damunt la filera de gamarussos acotats, amb el bescoll tocant al cul del del davant i agafats a les seves cames. D’un en un anàvem saltant damunt de la seva esquena i la traca final sempre era que el més gros i cepat de la colla saltava l’últim i, al crit de “”Guiiiixes!”, feia un bot a tanta altura com podia caient amb tot el seu pes damunt d’un altre que ja havia saltat, amb la qual cosa, s’ensorrava irremeiablement la filera perquè el pobre que estava a sota difícilment podia aguantar tant de pes a sobre. Si els de sota aguantaven, el darrer que havia saltat cridava: “Nas o orella?”; si endevinaven què es tocava, els que havien saltat els tocava parar. També es va posar de moda una temporada jugar a saltar i parar (també en dèiem “a píndola”). En aquesta mateixa època, però, vaig començar a participar en els jocs mixtes, de nens i nenes. Fins aleshores les nenes, per a mi, havien estat un món a part que ocupava l’ala esquerra de l’institut (estàvem separats per sexes) i que saltaven a corda o bé jugaven a la setmana a la vorera que hi havia davant la seva part d’institut. A 2n, no obstant, gràcies a companys que eren més precoços que jo, uns quants vam començar a jugar, amb les nenes, a la tinya (joc en què qui parava havia d’atrapar-ne un altre i passar-li la tinya), a salvar, a la cadena (joc en el qual ja podies agafar una nena de la mà) i a arrencar cebes, joc que solia acabar amb tot de gent per terra, amb crits dels nois i xiscles de les noies.

A 4t no vaig jugar gaire, quasi totes les hores del pati se me’n van anar donant voltes a la plaça de l’institut amb la meva colla, admirant les noies de Preuniversitari, intentant fer-nos veure per les de 5è i acabant acostant-nos a les noies de 4t, que eren les úniques que ens feien cas. Un cop passada aquesta febrada, a 5è i 6è de batxillerat vaig recuperar el gust per jugar. A 5è vaig retornar al futbol i puc dir que vaig arribar a formar part de la selecció de l’institut que, per la festa de Sant Tomàs, al Congost s’enfrontava al 5è de la Salle; i, a 6è, em vaig aficionar a jugar al frontó, a “saque” que dèiem. Hi jugava al frontó que hi havia al final de la pista de bàsquet i que ara ja no existeix. Hi jugàvem amb la mà, amb una pilota de tennis, i déu n’hi do les partides que fèiem la colla que ens hi vam aficionar; estàvem tan entrenats que, jugant amb la mà, arribàvem a guanyar algun dels companys que hi jugava amb raqueta.

A Preuniversitari el joc es va acabar forçosament perquè van començar les obres de reforma de l’institut (un més dels crims urbanístics que s’han perpetrat a Manresa) i ens vam quedar sense esbarjo perquè les classes es van concentrar en jornada continuada de 9 a 2. La nostra vida a l’institut va acabar al mateix temps que els obrers començaven a desmuntar el vell i noble edifici que tant havia costat de posar en funcionament el 1927.