El meu món va canviant i jo vaig creixent, els pares parlen de què aviat aniré a l’escola i a casa fem obres, comprem mobles i algunes coses més.

A mi no em fa gens de gràcia canviar el ritme de la meva vida per anar a l’escola, tot i que el pare m’explica la importància de saber de tot i que per ser una persona de profit cal aprendre moltes coses noves.

Per una banda crec que no m’agradarà aquest canvi, però també voldrà dir què ja sóc una mica gran i podré jugar amb altres nens.

El pare ha anat al “sindicato” per demanar un paper que digui que pot cobrar el sou que li pertoca per la seva categoria professional i no el que li paguen ara per estar en “Libertad Condicional” com diuen els papers.

Aquest “sindicato” és d’ells, però si diuen una cosa a favor d’un treballador, els amos s’afanyen a fer cas per no buscar-se problemes.

Això de què hi ha gent que són d’ells, vol dir que no són dels nostres, això el pare ho diu tot sovint, però jo no ho acabo d’entendre del tot.

Els del “sindicato” li han fet el paper que volia el pare i hem anat al despatx del senyor Serra, que és l’amo de la impremta.

Quan parles amb algú cal mirar-lo als ulls, si abaixes la mirada vol dir que et sents inferior i cap persona és superior a una altra.

Em sembla un despatx fosc per ser d’un senyor ric. El pare i el senyor Serra parlen una bona estona amb un to amable i al final es donen la mà.

El pare em diu que li ha agraït el sobresou que li ha posat al sobre fins ara, per no deixar-lo amb el mínim legal.

Per ser bona persona, cal ser agraït.

Ara la setmanada que cobra el pare és més gran, li han tret el topall i a més l’han pujat de categoria.

Ni el pare ni la mare són d’explicar contes. M’agrada seure a la falda del pare i l’hi demano que m’expliqui històries de la seva vida. Quan això passa la mare ens mira contenta, però a vegades li fa algun retret al pare.

No veus que és massa petit per entendre de què parles.

Però el pare segueix parlant com si sentís ploure, li agrada perquè escolto, demano que repeteixi el que em fa gràcia i pregunto.

Dona, el món va canviant i el nen aprendrà moltes més coses de les que nosaltres sabrem mai.

M’explica que està apuntat en una llista per donar sang, si en fa falta als hospitals. Es veu que hi ha diferents tipus de sang, ell té el grup O que se’n diu grup universal, això vol dir que poden posar-la a tothom.

Per això es veu que quan jo tenia mesos li van demanar si podia anar a donar sang, per una nena que estava a l’hospital molt mal ferida. Es deia Josefina Vilaseca i resulta que potser la faran santa.

També parla de l’Esperanto, un idioma universal que a l’escola no l’ensenyen, però quan sigui més gran ell me l’ensenyarà i així podré parlar amb gent de tot el món.

Em diu que hi ha homes i dones que tenen la pell de diferents colors i que això no té gens d’importància, que tots els homes i dones del món som part d’una mateixa humanitat.

M’ensenya un llibre que és un atles, que era del tiet Joan, on hi ha dibuixada la terra que és com una gran bola plena de mar i de nacions, em diu que pels obrers no hauria d’haver-hi fronteres, que si tots anessin a una, la vida a la terra seria molt millor.

A casa també anem canviant coses. Un amic dels pares que es diu Leocadio, diuen que és molt bon paleta, ve a casa els vespres quan plega de treballar i els caps de setmana.

És un home baixet, parla en castellà, treballa molt de pressa i tot sovint es queixa del mal que li fa una úlcera d’estómac, que no sé que és.

Entre setmana i els dissabtes fa les feines que provoquen més enrenou i els diumenges les que no fan soroll, no sigui que algun veí ens denunciés per treballar una festa de guardar.

El senyor Leocadio ha tret la comuna, el rentamans, la bombeta i la porta, també la finestra i la paret que separa la cuina del balcó.

On teníem la comuna ha impermeabilitzat el terra, perquè no baixi aigua al pis de sota, hi ha posat un “desagüe” i unes rajoles que quan estan molles rellisquen una mica.

També hi ha muntat un vàter amb un dipòsit d’aigua a tocar del sostre, cal estirar d’una cadena per fer que baixi l’aigua i un lavabo amb una aixeta ben lluenta.

A sobre del lavabo ha penjat un armari amb portes de mirall, diferents “postades” i a la part de dalt hi ha una peça de plàstic blanc que amaga unes bombetes.

A les parets hi posa unes rajoles molt boniques de color verd pàl·lid i la porta l’ha arreglat el fuster perquè ajusti bé.

El fuster té el taller quasi al davant de casa, a la cantonada del carrer amb la Muralla, es diu Domingo i la seva senyora Roser. Són unes persones molt amables i simpàtiques que aviat es fan amics amb els pares.

Hi ha dies que amb el pare ens aturem a parlar una estona amb el senyor Domingo, jo m’embruto jugant amb les serradures i quan marxem m’emporto algun tros de fusta per jugar a casa.

He relliscat i en caure pico amb el cap contra les rajoles de la paret, n’he trencat una i el pare m’ha renyat, mentre la mare em posava aigua al cap, on m’ha sortit una bona “búrnia”.

El millor de tot és que a l’espai que ha quedat entre el vàter i el lavabo, s’ha penjat un escalfador d’aigua elèctric amb dutxa de marca Fleck. Ara a l’hivern ens podrem rentar amb aigua calenta.

La feina de llauner no la fa en Leocadio, ha vingut un veí del costat de casa que es diu Pavón. Porta una eina que fa por, es diu “soplet” i fa una flama que pot fondre els metalls.

Ha posat els tubs de l’aigua, l’aixeta i tot el que cal per tenir la instal·lació d’entrada i el “desague” de l’aigua en condicions i que no regalimi res.

Per no gastar, l’escalfador el tindrem parat entre setmana, l’engegarem només els dissabtes quan faci fred.

El problema és que l’escalfador no escalfa gaires litres d’aigua i no n’hi ha per dutxar-nos tots tres seguits, aquí la mare decideix que estarà sempre engegat i que cada un es dutxarà quan calgui, no només els dissabtes.

Ja n’hi ha prou de misèria, anar nets i fer bona olor és el mínim dels mínims.

El pare primer li fa morros a la mare, però aviat diu amén.

En Leocadio també ha fet una paret de totxo al costat de la barana del balcó i ha refet la paret de sobre el safareig, damunt d’aquestes parets hi posarem les finestres de fusta que ha fet el senyor Domingo.

Primer ha vingut a prendre mides i al cap d’uns dies ha portat les finestres a punt de collar. Ell, en Leocadio i el pare les col·loquen, ajusten i després posen els vidres, amb molt de compte perquè no caigui alguna cosa al torrent.

Ara només cal que en Leocadio enguixi el pas de la cuina al balcó, que és prou gran perquè quedi com si tot fos una mateixa sala i que el pare pinti les parets, la porta del vàter, ara ja no en diem la comuna, i les finestres.

El pare ha posat uns fluorescents a la cuina i al balcó, fan més llum que les bombetes i és molt blanca.

No hem d’estar encenent i apagant els florescents tota l’estona, gasten més per encendre’ls, que si els deixem oberts.

Amb els pares anem a comprar a una botiga que es diu Crilosa del carrer d’Urgell, carreguem amb una taula, dues cadires i un tamboret per posar al nou espai que tenim amb la cuina i el balcó ajuntats. Ho triem amb els peus metàl·lics de color negre i la fusta coberta de Fórmica, que és bonica, de color molt clar i es pot mullar per netejar-la.

La taula té una part fixa i dues a cada costat que es pleguen cap a baix, d’aquesta manera quan està plegada no fa nosa i per menjar-hi o fer-hi coses l’obrim i hi cabem tots tres.

A partir d’ara fem vida aquí, ha quedat un espai molt lluminós, hi toca el sol gairebé tot el dia, gràcies al fet que està encarat a Montserrat. A l’hivern amb el sol i l’estufa de petroli no hi fa fred.

A l’estiu per no patir tanta calor obrim la finestra, abaixem la persiana, obrim les portes del menjador i de l’escala, perquè hi hagi corrent d’aire.

Aquest pis és petit, però ben ventilat i assolellat, molta gent del barri vell ja ho voldrien per ells.

Aprofitant que per la Setmana Santa el pare fa festa des del dijous a migdia fins el dilluns, els pares han decidit que pintaran totes les parets, el sostre, les portes i les finestres de la casa.

Pintarem sense fer soroll, que aquests dies només en pot fer la canalla amb les “carraques”.

Per començar cal que anem a comprar: Guix per tapar forats i rascades de les parets a un magatzem de coses per paletes que hi ha a la Muralla que es diu Martí. Pasta per tapar els forats que fan els corcs a les bigues, al fuster de la cantonada. Pintura per les parets, pel sòcol, les portes i les bigues i aiguarràs, a cal Sr. Jaume, que està a La Plana de l’om, que de veritat es diu Plaza del General Mola.

Primer de tot el pare i la mare comencen a rascar amb unes rasquetes de metall tota la pintura vella, mentre en Leocadio tapa amb guix forats i rascades, per deixar les parets ben fines.

Tot seguit els pares amb unes brotxes i un corró van pintant, la mare amb la brotxa petita els racons i al costat dels marcs de les portes i finestres i el pare amb el corró les parets.

Tu passa al quartet a jugar i no cal que en surtis en tot el dia.

De tant en tant sento que la mare li retreu coses al pare, com que no ho fa prou bé, que li cauen reguerons de pintura i que acabi de pintar el sostre que ella ja repassa les parets.

Quin home més sapastre!, per deixar-ho així, no calia posar-nos-hi.

El dilluns no hem acabat i durant tota la setmana la mare pinta el sòcol i acaba les portes i finestres. Tot el pis fa una olor de pintura que mareja.

El dissabte següent el pare amb el “soplet” de llauner que li ha deixat el senyor Pavón, escalfa i treu rascant amb l’espàtula tot un gruix de pintura que tenia la porta de l’escala, això fa molta pudor. Després hi dóna una capa d’una mena d’oli i la pinta.

Ara el pis fa goig, les parets estan netes i d’un color beix molt clar, a tocar del terra un sòcol de color marró fosc, és d’una pintura que en diuen esmalt i que es pot mullar. Les bigues, de moment sense cap foradet de corc, són també d’un color marró. Totes les portes i finestres són blanques i la porta del carrer és de color marró fosc.

Ara s‘ha acabat això d’esclafar les mosques a les parets amb la pala matamosques.

Sé que hi ha pares que piquen i castiguen els nens, a mi el pare em renya, però no em pica mai, la mare diu a vegades que em donarà un cop al cul si no faig el que ella diu, però no ho fa i si aixeca la mà o agafa l’espardenya és per donar-me un copet que no fa mal, però ja val perquè jo em quedi en un racó fent morros i somicant.

La mare i el pare em porten a tot arreu, a comprar, de visita, a passejar, a veure amics, em van explicant que anem a fer i després pregunten que m’ha semblat.

El pare em porta fins i tot quan s’ha de presentar a la policia, de tant en tant ho ha de fer si passa alguna cosa que jo no sé que és.

Anem a la comissaria que està al Parc de la Seu, això em fa impressió, entenc que cal estar molt callat i no dir res, de totes maneres com que només parlen en castellà i jo no en sé gaire, ben poca cosa podria dir si em preguntessin.

Els pares volen que sempre parli de vostè a tothom, que digui gràcies, que demani permís si vull fer alguna cosa, que digui bon dia en entrar en un lloc i adéu en marxar-ne, sobretot que no digui paraulotes i que calli i escolti quan parlen els grans.

El carrer també és una escola, on s’aprèn més escoltant que parlant.

A vegades el pare surt de casa tot sol, això passa molt poc, però quan ho fa la mare es posa de morros i la veig nerviosa. Resulta que va a reunir-se amb companys del PSUC i això no li agrada gens a la mare.

Alguns diumenges vaig amb el pare al Passeig, que té tres noms: Paseo de Pedro III el primer tram, de José Antonio el del mig i de Garcia Valiño el de dalt. Però a casa en diem: passeig al primer tram, passeig del mig al segon i passeig de dalt al tercer.

I anem per fer el vermut, mentre la mare fa el dinar. Quasi sempre sóc l’únic nen i també hi ha poques senyores.

El pare es para una bona estona a peu dret quasi sempre al quiosc Canaletas, per parlar amb els seus amics, hi ha dies que no pren res i altres un “quinto” de cervesa de barril.

Una cosa que m’agrada molt és quan arribem fins al bar Pajaril, a les taules que posen al passeig s’hi ajunten molts senyors amb gàbies d’ocells que canten d’allò més. Hi ha dies que diuen que fan concurs i encara hi ha més gàbies que els altres diumenges.

Cal estar callat per no molestar i poder escoltar com canten els ocells, a mi el que m’agrada més és quan escolto les caderneres.

Al mig del passeig hi ha el Casino, té un bar amb una terrassa molt gran que queda elevada, però amb el pare no hi anem mai.

Això és pels senyors, els obrers no hi pintem res aquí dalt.

Amb tot, alguna vegada entrem en unes sales del Casino que són molt grans, per veure campionats de billar o d'”ajedrez”, aquests jocs li agraden molt al pare, sobretot l'”ajedrez”, es veu que hi va jugar molt els anys que va estar a la presó. El pare em diu que quan sigui més gran m’ensenyarà a jugar a l'”ajedrez”

Molts dissabtes al vespre anem a casa del padrí, és a la baixada del “Pópulo”, bé és en un petit carreró sense sortida que hi ha a mitja baixada a l’esquerra. És el primer pis d’una casa que no en té cap més, amb una escala molt dreta.

Em sembla un pis petit, però molt ben arreglat i viu el padrí Amadeu, la tieta Paquita, la seva filla Paquiteta i el Josep-Joan que crec que és fill de la Isabel, la germana del pare que va morir jove.

Al vespre, quan marxem, m’agrada que ens parem a la Plaça Major, per veure la colla de serenos que s’esperen asseguts a la barana de pedra al costat de la baixada, esperant per sortir cap als barris amb les claus de les cases penjant. Quan és l’hora de sortir, criden, s’aixequen i marxen.

Algun dia de festa agafem el tren elèctric i anem a Barcelona a veure la iaia Casilda, que és la mare de la mare. Fins i tot a l’estiu els pares em deixen amb la iaia una setmana sencera.

Allà la mare està molt contenta per estar amb la seva mare i per poder veure tant cafè del bo com vulgui, es veu que la iaia sempre té cafè en gra, que cal moldre en un molinet.

Al pare també li agrada baixar a Barcelona i passejar tots quatre cap a la Plaza Cataluña, la Puerta del Ángel, la Plaza Real o la Calle de Fernando.

Una vegada que anem a la Barceloneta, la iaia ens ha convidat a menjar una paella, és el primer cop que menjo en un restaurant, aquí en diuen “xiringuito” i que puc tastar l’arròs i les cuques d’una paella.

Fill, avui sí que hem fet festa major.

La iaia, que normalment parla en castellà, té una petita pensió al costat de La Rambla.

Quan estic amb la iaia sortim a passejar per la Rambla, anem a comprar pel barri o al mercat de San José, que tothom li diu de la Boqueria. La iaia mai, però mai, em deixa anar de la mà.

A l’estiu tots dos agafem un tramvia que va tot obert i anem a la Barceloneta a banyar-nos a la platja dels Baños de San Sebastian, això no li agrada gaire a la mare.

No m’agrada aquella platja, està plena de dones del “Paralelo”.

Ella va néixer, com la mare, en un poblet molt petit de la província de León que es diu Villagroy, va quedar-se embarassada i quan la mare encara era un nadó se’n van anar a viure a Barcelona.

La mare no va conèixer mai al seu pare i el cognom que porta li va deixar el “tio Pedro” que viu a León, té dos fills que tenen molt bona relació amb els pares, sobretot amb el cosí Claudino.

Això de no saber qui és el pare em resulta una mica difícil d’entendre, es veu que és una cosa mal vista per alguna gent, però a Villagroy i a Barcelona no van tenir cap problema, una altra cosa va ser després de la guerra a Barcelona.

Per la guerra la iaia, que també era del PSUC com el pare, va portar la mare al “pueblo”. En acabar-se el sarau, la va anar a buscar i van tornar a Barcelona.

Allà no s’hi va acostar ni un soldat de cap bàndol, com a molt alguna vegada vàrem veure passar de llarg alguns avions.

La iaia no va voler que la mare l’ajudés a portar la pensió, per això la va fer anar a treballar a un parell de fàbriques, una era la de Chocolates Lloberas. Després va entrar d’assistenta en una casa de rics i més tard en una altra com ajudant de cuina.

A part de la pensió, la iaia que no para mai quieta, també fa l’estraperlo, quan surt de casa sempre va amunt i avall pels carrers amb un mocador de farcell a les mans.

Fill, això és un altre dels secrets, què no s’han d’explicar mai.

Quan el pare baixava a Barcelona per festejar i per fer-se valer amb la iaia, que li deia a la mare que amb un impressor no faria mai res de bo, anava a recollir “fardos” de “contrabando”, que la iaia portava en tren.

El pare s’esperava a la via prop del Pont de Marina, perquè la iaia els hi tirés per la finestra quan el tren anava a poc a poc, abans d’arribar al tunel i portar-los cap a la pensió.

Jo sí que me la jugava amb els “fardos”, estava encara en llibertat provisional, però mira, a la vida per amor es fan moltes “tonteries”.

Els pares es van conèixer a Manresa. Resulta que els diumenges una colla d’amics del pare, la majoria militants del PSUC, es trobaven a la casa d’en Román Chesa, que era paleta i s’havia fet una casa amb un pati amb hortet i allà passaven l’estona. Feien un cafè, que no era cafè, prenien una copeta d’algun licor i com no podia ser d’una altra manera, intercanviaven informació i parlaven de política.

S’hi trobaven en Roman amb la seva dona, el José de la Cruz que tothom li diu Pepe, la Maria Bergua i una bona colla de companys, que el pare algunes vegades en diu camarades.

Es veu que calia arribar-hi i marxar-ne de manera esglaonada per no cridar l’atenció dels veïns.

El carrer no té sortida, està sense asfaltar i s’ha de pujar una bona costa per arribar-hi, jo ho sé ben bé perquè ara encara hi anem algun diumenge i si n’és el temps arrepleguem “palosantos” d’un arbre que hi ha al mig del pati.

Un dia hi va aparèixer la Casilda amb la seva filla Aurea, tot xerrant l’Aurea va moure la cadira i va caure de cul a l’hort, el pare la va ajudar de seguida i allà va començar el festeig.

El primer dia que ens vàrem veure, la mare ja em va ensenyar les calces.

Els pares es van casar a Barcelona, prop de la pensió de la iaia, a l’església de Belén, ho havien de fer a la del Carmen, però crec que van tenir problemes amb el capellà, ja que la iaia no era gens d’anar a missa i mare soltera, al final ho van fer a la de Belén.

Pel casament el pare va comprar-se un “traje” al sastre Figueres de la Carretera de Cardona, l’home li va deixar pagar a terminis.

També van comprar amb l’ajuda de la iaia i la família del pare, la seva habitació: el llit, les tauletes, el tocador, l’armari, una “alfombra” de color verd, que ara faig servir per jugar al terra del menjador i un llum de vidre, amb les bombetes en forma d’espelma i tot de llàgrimes de vidre penjant.

Un diumenge la iaia ha vingut a casa molt carregada, diu que ja no aguanta més la dictadura, que la policia li amarga la vida per la pensió, que el país és molt trist i fosc i que ja té un bitllet per pujar a un “barco” que es diu Provence, que la portarà al Brasil.

La iaia ha portat tot de coses per nosaltres, roba per la mare i per casa, algun estri per la cuina, el molinet de cafè, una carrossa de la Blancaneus que sembla feta de marfil, que és la cosa més bonica que jo he vist mai i una ràdio de bombetes força gran.

Totes les altres coses que tenia les ha venut i afegint-hi els diners del traspàs de la pensió i els seus estalvis, ha comprat el bitllet pel “barco”, convençuda de què en tindrà prou per començar una nova vida

A casa hi ha abraçades i plors, els pares es queden molt tristos i jo també, però suposo que algun dia la iaia tornarà. Però va marxar i no la vàrem veure mai més.