La necessitat de divertir-se és perenne, però les maneres de fer-ho han anat canviant amb el pas del temps. Una de les coses que ha variat els darrers seixanta anys és que, abans, hi havia bastants entreteniments que eren propis de cada sexe. Diversions pròpies del sexe masculí eren anar al futbol, jugar als futbolins o bé competir al billar. En tots tres esports estava mal vist que hi anés una noia, i el que ja era inimaginable és que hi anés una noia tota sola. Els anys cinquanta del segle passat els àmbits masculins o femenins de la vida encara estaven rígidament establerts i tot això no es va començar a difuminar fins l’esclat del turisme i la televisió els anys seixanta.
A la carretera de Vic, a prop de casa meva, hi havia el cafè Chinito, lloc on acabaven les curses ciclistes organitzades per la penya ciclista que hi tenia la seu i on es jugava al billar. Immediatament després de travessar la porta d’entrada hi havia taules amb el sobre de marbre i potes de ferro envoltades d’homes prenent un cafè amb un raig o una copa de conyac, fumant des del modest cigarret de picadura fins l’ostentós havà, passant per les “senyorites”, les “fàries” i els “roslis”. Al fons del local, hi havia tres taules de billar on sempre hi havia gent jugant-hi. De petit, jo hi havia entrat algunes vegades amb el meu pare i em sorprenia l’habilitat dels jugadors per fer les caramboles. Aquests, envoltats pel fum que els anys cinquanta empudegava l’interior dels bars, tot sovint fregaven la punta del tac amb un cubet petitó amb una mena de talc blavós, suposo que per evitar que llisqués la punta del tac en impactar la bola. El propietari d’aleshores, el Francesc Viladés del Chinito, sempre estava per tot i jo, innocentment, l’observava per descobrir en què s’assemblava aquell senyor alt, bastant calb, amb ulleres i els ulls una mica desviats amb un xinès.
Un altre lloc de reunió preferentment masculina era el camp del Pujolet, on havia anat algunes tardes de diumenge a veure els partits del C. E. Manresa. El meu pare em comprava de vegades una paperina de cacauets perquè m’entretingués mentre ell s’apassionava amb el que passava al terreny de joc, igual que els centenars d’espectadors. Una tarda, devia ser l’any 1958 o 1959, em va assenyalar un jugador bastant calb i amb unes cames molt robustes i em va dir, reverencialment: “Aquest és el Basora”. Era el Joaquim Basora, que venia de jugar a primera divisió i que es considerava que era l’estrella del C. E. Manresa que, aleshores, passava per un bon moment futbolístic.
Ja una miqueta més gran, uns llocs que vaig freqüentar a mitjans de la dècada dels seixanta, van ser els dos locals de futbolins que hi havia al passeig de Pere III, un a prop de la cantonada del carrer Casanova i l’altre a prop de la pastisseria La Lionesa. Hi havia alguns alumnes de batxillerat superior de l’institut que, a l’hora del pati, sortien disparats cap als futbolins i tenien el temps just de jugar-hi una partida. Ara, l’hora bona era a partir de les 6 de la tarda, quan el local s’omplia de jovent que esbravava tota l’energia hormonal amb crits, sacsejant taules i clavant cops amb les manetes que controlaven els jugadors. Hi havia veritables artistes dels futbolins que passaven la bola d’un jugador a l’altre, esquivant els contraris, i aconseguien elevar-la, quasi com si fossin jugadors de debò. En aquests locals sí que no recordo haver-hi vist mai ni una noia, com no fos ocasionalment acompanyant algun dels jugadors.
Els anys seixanta tot això va anar evolucionant, i les dones que anaven soles a un bar van deixar de ser unes “vicioses”, i les que els apassionava el futbol -com una cosina del meu pare, que va haver de deixar d’anar al futbol per prescripció del cardiòleg- uns “cavallots” o uns “gallimarsots”. Alguna cosa hem guanyat amb el pas del temps.
