Del meu pas per l’institut Lluís de Peguera, entre els anys 1960 i 1968, recordo tres mossens que hi vaig trobar en aquelles dates en què el nacionalcatolicisme encara impregnava totes les activitats. Van ser Ignasi Domènech, Jacint Medina i Fèlix Guàrdia.
Mossèn Domènech era un home baixet i calb, sempre seriós i com enfadat. Era tota una institució al centre perquè hi treballava des d’abans de la guerra i n’havia estat secretari. Era llegendària la seva mala jeia i, sobre aquest tema, s’explicaven anècdotes que no sé pas si totes eren certes. El vaig tenir de professor de religió a 1r i 2n de batxillerat i sí que puc dir que a la seva classe hi havia un silenci sepulcral. Aquest silenci es va trencar el dia que va anunciar que parlaria del sisè manament, el tema estrella de totes les classes de religió (i suposo que els de la meva generació m’entendran!). Aquell dia va començar la classe dient: “Juan conoce carnalment a Luisa…” i va continuar per aquest camí. Immediatament es van començar a veure alumnes que feien veure que buscaven alguna cosa al calaix, per amagar l’atac de riure que els va venir, i altres que posaven el llibre verticalment damunt la taula per escudar-s’hi al darrere. Mn. Domènech se’n va adonar i va començar a expulsar gent de la classe. De fet, en aquell moment, devia tenir uns seixanta-cinc anys i ja no estava per gaires brocs.
Molts anys després, tot buidant el diari republicà dels anys trenta El Dia, vaig veure que hi era criticat com a propagandista abrandat de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i que portava pistola per defensar-se de possibles atemptats, com l’atac que va patir l’any 1932 al carrer dels Infants per part de tres eixelebrats. És possible que el trasbals de la guerra civil el decantés cap el catolicisme conservador i reaccionari que practicava quan el vaig conèixer.
D’un tarannà ben diferent eren mossèn Medina i mossèn Guàrdia, vigatans tots dos, els quals ja pertanyien a la fornada de capellans que havien incorporat tots els canvis del concili Vaticà II. Jacint Medina era un capellà jove, que devia tenir uns trenta anys quan va arribar a l’institut amb el càrrec de director espiritual del centre. A 3r i a 4t de batxillerat, els anys 1964 i 1965, em vaig incorporar a la tuna estudiantil que va organitzar i que es va encarregar de fer assajar per la festa de Sant Tomàs. Mossèn Medina es mostrava molt proper als estudiants, sempre ens parlava en català i amb ell sabies que podies consultar temes personals o fins i tot d’educació sexual, cosa que era bastant excepcional en aquell moment.
Mossèn Guàrdia tenia un posat bastant més seriós que mossèn Medina. El vaig tenir a Preuniversitari i sempre em penediré de no haver sabut aprofitar com calia les seves classes de religió perquè, en comptes d’explicar-nos doctrina, ens parlava de drets humans, de la llibertat, de l’ètica personal, de la justícia, molt en la línia de l’encíclica Pacem in terris, del sant pare Joan XXIII. Exposar tots aquests temes l’any 1968, sota la dictadura franquista i, a més, fer la classe en català era prendre una posició molt determinada. El seu tarannà liberal en la manera de portar la classe feia que, de vegades, l’alumnat, acostumats a la repressió autoritària, ens n’aprofitéssim per organitzar-li uns rebomboris que no es mereixia gens.
De Jacint Medina sé que, posteriorment, va ser molt apreciat com a rector de Navarcles i de Camprodon. Fèlix Guàrdia, que va morir l’any passat, va arribar a ser vicari general de la diòcesi de Vic. En el fons, cada un dels tres mossens era un home del seu temps i fill de les seves circumstàncies.
