Els que vam néixer en les dècades dels 40 i els 50 vam viure una infància i joventut clarament marcada per la dictadura franquista amb greus mancances en l’àmbit educatiu i privats de les més bàsiques llibertats, fets que de ben segur van marcar el nostre creixement personal i social.

Entitats, grups d’esplai, centres excursionistes, agrupaments escoltes… i altres grups dedicats a l’educació en el lleure, van ser una finestra oberta a una nova percepció de l’entorn, del país i una experiència de convivència en grup de gran importància en el nostre creixement.

Vaig néixer en un fred març del 1950 en el barri de les Escodines, raval de Manresa on es reduïa habitualment el meu univers vivencial. Als 4 anys vaig anar a l’escola de les monges de Casa Caritat i després fins els 15 anys als “Hermanos de las Escuelas Cristianas”. Mons molt tancats i amb un ambient marcat pel nacionalcatolicisme, amb classes massificades i un ensenyament ultra tradicional.

Per sort l’any 1951 es va crear l’A.E. Cardenal Lluch. Un any desprès l’A.E. Sant Francesc Xavier, creat a l’entorn de les Congregacions Marianes (C.M.). Els 5 primers anys, van ser moments difícils pel fet de ser entitats clarament catalanistes on hi sovintejaven els enfrontaments provocats pels grups feixistes del “Frente de Juventudes”. A l’any 60 les C.M. van deixar el local del carrer de la Mel iniciant un peregrinatge en espais diferents fins que es van instal·lar definitivament als locals del Rapte, a la via Sant Ignasi.

Va ser a l’any 1962 quan una dotzena de joves de 16 a 22 anys van decidir reimpulsar l’agrupament dins del Moviment Escolta. Recordo: Josep Camprubí, Joan Bacardit, Ramon Muro, Lluís Calderer, Ignasi Segura, Esteve Badia i també el meu germà Joan.

El fet que el meu germà, 5 anys més gran que jo, en formés part, va facilitar la meva incorporació als escoltes. El 1963 comença la meva immersió a l’escoltisme en el primer grup de 5 Minyons. El 1964 vam fer la promesa a la Cova. Atesa l’excessiva dependència de les Congregacions Marianes, l’Agrupament va trobar un nou espai a la parròquia de la Seu, ubicant-nos a la sala Gòtica i locals adjacents, lloc on van desenvolupar les activitats fins a la dissolució el 1977.

L’agrupament va anar creixent en nombre de caps i també amb unitats, L’any 66, s’incorpora als grups de Truc, Pioners i Ràngers el grup de Llops, arribant a ser més d’un centenar de membres. Cal recordar que l’agrupament fins el 1972 era de nois fins a la creació de la unitat mixta de Pioners- Caravel·les.

Per descriure algunes de les activitats de l’escoltisme podem parlar de les trobades setmanals habitualment en dissabte, en un ambient de convivència en grups (d’una vintena) fent activitats, tallers, jocs, sovint cantant cançons o obrint diàlegs prou vivencials. Era un espai de llibertat. Les sortides, una o dues al mes, eren una font de descobertes de nous paisatges naturals propers: al Bages, Berguedà, Solsonès, Sant Llorenç, Montserrat, Montcau. Sovint les vivències comptaven amb l’ingredient de passar la nit a serena, dormint en tendes de campanya o fent bivac.

Però especialment viscuts van ser els campaments per Nadal, Setmana Santa, i a l’estiu, en què convivíem en grup uns quants dies fent-nos el menjar i rentant-nos amb l’aigua freda del rierol o de la font més propera. Quins records de les travesses pel Pirineu!!! Adquirint les habilitats per moure’ns per la muntanya, passant les nits en refugis o en tendes i sovint aguantant fortes tempestes. Aventura, supervivència, treball en equip, amistat…

També em venen a la memòria les trobades d’inici de curs, concretament amb l’agrupament les fèiem a l’alzinar de les Tàpies. Ens esmerçàvem en la construcció d’instal·lacions: portal d’entrada, altar, taules, latrines… Fèiem la celebració de la paraula amb el consiliari i la benvinguda de nous membres a qui posàvem el fulard (mocador del coll), també el pas d’unitat, amb una bona mantejada..

En un temps en què es podia fer foc enmig del bosc, muntàvem el Foc de Camp, l’activitat més divertida, tots al voltant de la foguera on fèiem les actuacions de cada unitat. Alguns l’amenitzaven cantant cançons amb les seves guitarres i la percussió improvisada. Mai hi mancaven els acudits, les imitacions o petites actuacions que havíem preparat en grup. També al llarg de l’any fèiem algunes trobades entre agrupaments: les rutes, la celebració de la Pasqua, les trobades de la cançó escolta… D’arrels en moviments van sorgir grups de Folk com els Sis d’aquí, Barba-roig… que van posar melodia al nostre dia a dia de joventut en què ressonaven les cançons de Xesco Boix, els Esquirols, Grup de Folk, els Setze Jutges…

Ben segur que la nostra vivència a l’escoltisme va ser una escola de transformació de la realitat, i per això molts vam seguir implicats en sindicats, partits polítics, entitats, associacions… compromesos en la construcció del país. Alguns noms dels que van passar pel Sant Francesc Xavier em venen al cap: Ignasi Perramon, Josep Fuentes, Pep Huguet, l’Imma, el Pep i el Nasi Ribas, Joan B. Costa, Xavier Domènech, Xavier Cots, Joan Closas… i molts, molts d’altres. Un bon llegat de l’escoltisme.