Allò que sempre es diu de la natura, que és sàvia, mereix un complement tal i com s’expressa en el títol. Efectivament és sàvia, si considerem que som fills de la natura, d’aquell caldo entre mar i terra que va conformar la vida.

També és la mateixa natura la que ens provoca tempestes, diluvis, tsunamis i altres delicadeses.

Fa molts anys que em sedueix la natura, la muntanya principalment, però també el mar, amb la seva persistent força. Els estius a pagès, a la serra de Castelltallat, per exemple. El jovent urbà se sentia lliure com una perdiu. Només ens faltava volar.

Es copsava la duresa de la vida del pagès català (devia ser similar a la d’altres contrades). A l’estiu de sol a sol, amb una tèbia parada al migdia. Quan traginaven garbes, de sota hi sortien serps i gripaus, lletjos i panxuts.

El masover, quan agafava una serp, mentre bastaixava a l’era, la lligava pel coll a una escala de paller i el rèptil s’aixecava amenaçador. Feia fressa. Després la penjaven a l’entrada, al cobert de la cisterna, ja morta i ho aprofitaven tot.

A l’estiu no plovia quasi mai. Pocs records de pluges en tots els anys de vacances.

La pols de l’era no era metafòrica. Quan batien era un espectacle. Primer esperar amb impaciència l’arribada de la màquina i tot l’equip.

Les comunicacions eren diferents. Sense telèfon, ni mòbils. Res de res. Passava algú i ens deia que la màquina era a tal lloc i que encara en tenia per tants dies. Aleshores es feien els càlculs. Tants dies encara allà, més els que passi a la casa del… Segurament el dimarts o dimecres de la propera setmana vindrà aquí. Era l’apologia de la comunicació! Però funcionava. Efectivament dos dies abans venia un batedor amb una moto per avisar de l’arribada de tot l’equip. Perquè era tot un equip: 5 o 6 homes, el tractor que era la font d’energia i la màquina. Renoi quina màquina! Era una Ajuria Vitòria. Més tard s’ha sabut que la casa on hi ha el Lendakari, que es diu Ajuria Enea, era de l’amo de la fàbrica que construïa aquestes màquines que es van escampar per tot el món. Es veu que enea vol dir casa i per això completava el nom de qui la va construir. A mi el nom de Vitòria em “rascava”, perquè el cervell em conduïa a victòria.

Quan estaven arribant, en el darrer curs fins a l’era, el conjunt havia de baixar fortes pendents. El camí no estava fet per maquinaries tant grans, tot i que pels cavalls era encara pitjor fer la pujada. Si el carro anava carregat hi posaven el cavall i la mula al davant i arri!

Tornem al tractor i a la màquina. Per superar les baixades un batedor anava darrera la màquina i amb un cargol premsava unes sabates que frenaven directament les rodes de la màquina. Amb el fre del tractor no n’hi havia prou.

Un cop a l’era calia alinear be el tractor amb la màquina. Una cinta de cuir unia la força del tractor amb la màquina i aquesta començava a girar. L’operació havia de ser perfecta, perquè sinó la corretja sortiria disparada. Així ho feien. L’habilitat d’aquells homes rurals, que no coneixien el peu de rei ni les mil·lèsimes, aflorava de forma espectacular en maniobres com aquesta. La corretja entre la politja del tractor i la de la màquina podia estar dies girant sense cap entrebanc.

A l’era ja hi havien tots els pilots de garbes a punt de batre. Ja s’havien portat totes des de les feixes fins aquí. Ja es podia començar.

Els homes anaven fent torns. Ara un a dalt de la màquina introduint les garbes cap dins de la màquina, ara l’altre que les hi donava des de terra. Un altre fent el paller. Impressionant com s’anava aixecant de mica en mica en una racó de l’era. Arquitectura arcaica. Aquest era el pitjor lloc, perquè el tub de la màquina li escopia els brins de palla a sobre. Anava tapat amb un barret i un mocador a la boca i nas. Ara caldria portar un EPI com a mínim.

Un altre, el masover, recollia els sacs de cereal que sortia per una aixetes de la màquina, els carregava sobre el carro i quan estava ple cap el graner i tornar a pujar a buscar-ne més.

La quadrilla començava a treballar amb la fresca de l’alba després d’esmorzar. Cap a les nou del matí feien un altre esmorzar que les dones de la casa pujaven fins a l’era. Tot regat amb aigua fresca dels càntirs i porrons de vi posats a refrescar dins d’una galleda plena de l’aigua fresca de la cisterna. Al migdia a dinar i fer la migdiada per evitar la febre del sol. I després fins a la foscor. Una bona refrescada amb l’aigua de la bassa i a sopar. Era un equilibri energètic: gastaven molt, però ingressaven molt. Feines dures!