Poema dedicat als meus companys de batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera, una promoció entre els anys cinquanta i seixanta.

 

Perduraven ressons de la infantesa

quan, a tercer, declinàvem llatí.

L’esmorzar, a corre-cuita, del matí,

quin fred caliu pels hiverns de Manresa!

Ens estrenàvem com a adolescents,

sense records feixucs a la cartera.

Els jocs d’infants s’havien fet enrere

i els jocs dels grans no ens agradaven gens.

Érem molt rics sense tenir diners

quan encara no havíem perdut res.

Amb l’esperança intacta, amb ideals

tot semblava a l’abast amb quatre salts.

Tan tendres com la flor de l’ametller

i tan ingenus com no ho sap ningú.

Quan tots ens crèiem ser el número u

érem molt rics i no en sabíem ser.

Anys dels “dinàmics” Manolo i Ramon,

d’estrena dels primers pantalons llargs,

l’acne ens feia passar moments amargs,

les mitges desterraven els mitjons…

Per la festivitat de Sant Tomàs

el Santi Arisa ens portava cançons

dels primers Beatles i els Rolling Stones

a la Sala Loyola, el set de març,

Els escenaris tan recorreguts

del carrer Guimerà, el Passeig, el Born,

Crist Rei, la Bonavista i tot l’entorn

de l’Insti, vulgarment dit l’Institut,

eren el nostre cosmos conegut:

uns quants indrets com a centre d’un món

que rodolava sense saber on.

Recordem sense enyor la joventut?

Temps d’un franquisme que ens queia tan lluny

com els exàmens a ple mes de juny.

Els nostres pares no ens parlaven mai

de guerra i de postguerra: cap esglai.

La nostra història començava a quart,

amb Hammurabi, tan remot com Mart.

Sense notícies del que succeïa,

suràvem, ben tranquils, al bany maria.

Inicis de tabac i pintallavis,

noves intimitats, nous sentiments.

Amb lectures banals ens crèiem savis

i amb converses de bar, intel·ligents.

A casa hi érem poc, i encara massa,

la vida de família, quin ofec!

Era al carrer, i fins i tot a classe

on ens sentíem sense tant rebrec.

En una cursa sense vencedor,

entre l’atzar i la fatalitat,

uns arriben a Preu i d’altres no

i a tots caldrà en el món fer-s’hi un forat.

Qui pot dir avui si ha guanyat o ha perdut?

Canviaríem passat per present?

Som fulles seques que s’emporta el vent?

Recordem sense enyor la joventut.