Quan passa pel carrer d’en Cirera ho fa amb curiositat, una tafaneria tancada dintre d’ell mateix, mirant les persones que hi transiten i, de reüll, observa la porta on hi ha pintades les lletres: Habitaciones. Els companys més grans li han dit que allà és a cal Cirera. També li han comentat que era cert que a la barriada Mion és on hi ha ca l’Adela. La setmana passada, mentre esperava a la Central de Transportistes de la plaça de Catalunya, quatre o cinc homes van dir que se n’hi anaven, riallers i determinats. Sap que cal Cirera i ca l’Adela són dues cases de putes. Ho coneix pels comentaris d’altres xicots, converses fetes mig d’amagat, mig burletes. Acudits, suposicions i mitges paraules. És dels pitjors neguits que té. Allò que potser va entenent, allò que els de la colla fan servir per insultar despectivament, o com diuen entre ells, per ser més homes. Li sembla que per dintre té la mateixa sensació de quan la cara se li posa vermella. És una vergonya que no sap d’on li surt.