“L’atzar es el més gran novel·lista del mon. Per ser fecund, només cal estudiar-lo”. Honoré de Balzac.

El meu despertar, potser prematur i tot, a la problemàtica social i política el va provocar, especialment, la coneixença dels meus primers companys de treball. Quan l’1 d’agost de 1954, vaig començar a treballar, per mediació i elecció dels Hermanos -que et buscaven feina tot just acabaves els estudis- a l’oficina de Telègrafs, situada aleshores al primer pis de la casa que hi havia amb tribuna, i encara hi és, al costat de l’antic cinema Olímpia al carrer Guimerà, gairebé tots ells eren represaliats pel franquisme.

Segons els historiadors de la República i la Guerra Civil, el “Cuerpo de Telégrafos” era un niu de rojos mentre el de Correus era majoritàriament blau. En lloc no he trobat ningú que teoritzés aquesta diferència, però potser podria trobar-se en el major grau “tècnic” (principis de física i electricitat) que es requeria per ser telegrafista. Sense arribar a ser un “professional”, ser telegrafista era una mica més que ser escrivent o obrer amb ofici. Per a fills de la petita burgesia castellana, fer unes oposicions, les que fossin, incloses les de Telegrafista, es considerava com una bona sortida professional, mentre que a Manresa, ciutat industrial, era gairebé una excentricitat.

Entre parèntesi, cal dir que aquesta negació a ser funcionari, ha estat un greu error i ha facilitat la vinguda de funcionaris espanyols de tot tipus (jutges, fiscals, policies, secretaris d’Ajuntament, etc.) que, com veiem en aquests moments (2020), son una autèntica quinta columna contra els nostres drets fonamentals.

Els capitostos de Madrid deurien pensar que Manresa estava molt lluny de tot i era una ciutat molt avorrida, provinciana o no se què. El cas es que l’havien catalogat com a “Estación de castigo” i hi havien destinat a la força –o deportat o exiliat seria més exacte- a funcionaris de Telègrafs rojos o “no afectos al régimen”. Crec que recordo gairebé tota la gent amb la que vaig ensopegar i no es per menys, ja que, de cop i volta, per pur atzar, vaig passar del món de la infantesa, de família i escola cristiana, de pensament polític carlista afí a la dictadura, a un món oposadament contrari: a un reducte de rojos i republicans.

A partir de la seva feina, els vull anar recordant un a un.

Caladors: (es cuidaven del manteniment de les línies telegràfiques més tard desaparegudes i substituïdes per la integració de les línies telegràfiques a les telefòniques). A Manresa hi confluïen línies importants: De Manresa a Berga i la Pobla de Lillet -molt important perquè en aquells anys encara rondaven maquis que passaven la frontera i la Pobla era l’últim poble de la banda “espanyola” amb comunicació telegràfica-. De Manresa a Cardona, Solsona i Lleida. De Manresa a Calaf i Cervera. De Manresa a Barcelona per Can Massana i els Brucs. I de Manresa a Barcelona per Terrassa y Sabadell.

Efren Mangas Sánchez (va morir als 98 anys, el 2016). Castellà. Li dèiem “abogado de secano” pels seus rotllos en relació a les lleis de qualsevol tipus. Els antecedents i motius per estar a Manresa no els hi vaig sentir explicar mai.
José Rabal. Aragonès. Cantava molt be les “jotas mañas”. Tampoc recordo que parlés dels seus antecedents.

Lorenzo Guindero Molinero, Extremeny. Falangista convençut. Li agradava molt el mam i amb ell vaig agafar algunes de les meves primeres borratxeres. No estic segur si actuava de “comissari polític” i estava a Manresa per vigilar el cau de rojos o hi era a conseqüència de ser castigat per alguna malifeta o “juerga” fora de mida ja que quan bevia era molt procliu a armar embolics i esvalots de tota mena. Quan jo ja era del PSUC en la clandestinitat em deia: “Esos comunistas son unos cobardes. Se esconden y no dan la cara. No tienen cojones” (aquesta opinió encara avui sona molt als medis espanyolistes). Es pensava que els comunistes érem beneits i ens agradava que ens partissin la cara i ens fotessin a la presó. Era el capatàs dels cel·ladors i encarregat dels dos magatzems de material de línies que hi havia a Manresa (pals, aïllants, travesses, etc. etc.).

Repartidors:

Gabriel Palomares, nascut a un poble de Soria. Petit i esmarrit però força llest. No tinc constància de que estigués destinat a Manresa per antecedents polítics.

Ramon Casoliva. Català, segur que sense antecedents, hauria entrat a Telègrafs per casualitat com jo. Com que hi havia el Ramon, jo, des de el primer dia vaig ser el Ramonet.

Julián Orgaz Gálvez (va morir el desembre del 2016). D’ascendència castellana, nascut a Madrid però vingut a Catalunya de molt petit. Parlava normalment català. Jo diria que apolític. Viu i guapo. Un “castigador” de l’època.

Matías Gonzalo del Hoyo, també de Castella, que recordo poc perquè ben aviat va deixar Telègrafs i va posar-se a treballar en un banc.

Telegrafistes:

Miquel Berga. El cap. Mallorquí. Destinat a Manresa no per ser roig o republicà, si no senzillament per no haver “secundado” l’alçament, el Glorioso Movimiento Nacional, a la seva terra natal, un dels llocs on la repressió franquista fou més sanguinària. Una mica poruc. Casat amb la Sra. Maria, una Cosp de Berga ciutat, que em tractava com un nen, amb un fill que era gairebé superdotat, més o menys de la meva edat, i una filla més gran, la Isabel, que també va treballar amb mi a Telègrafs una temporada abans d’emigrar cap a Puerto Rico per casar-se amb un emigrant que havia fet fortuna.

Sr Miguel Notario. Membre de la burgesia liberal republicana de Madrid. Sempre molt ben vestit amb guants i barret. Vivia de pensió a una casa particular i anava sempre a fer el cafè a Las Vegas, que em sembla que aquell temps se’n deia La Granja Costa. Republicà declarat. Quan havia begut (cosa força sovint) i entrava a l’oficina aixecava la cama per comptes del braç per saludar el retrat de Franco. Un personatge molt diferent, tant en el seu aspecte com en el seu tarannà de totes les persones que havia conegut fins aleshores que em va causar una forta impressió.

Sra. Granada Àurea Bares Càceres. Extremenya. Una dona excepcional. Republicana o roja o molt liberal (en aquells moments em costava discernir entre aquest vocables). Primera dona telegrafista d’Espanya. Feminista avançada al seu temps tenia dos o tres fills i un home molt bon jan.

Sr. Batista Estivill. De Cornudella del Montsant, republicà i catalanista. Casat i amb una filla. De casa bona, productors i traficants d’olis, però no hereu, va haver de dedicar-se a una professió i així va resultar telegrafista. Quan arribava la temporada de la collita de les olives i la producció d’oli desapareixia un parell de mesos i li cobria les guàrdies el Cap.

Aquest tres darrers, tots ells desterrats a Manresa “estación de castigo”.

Recordo a tothom perfectament, perquè tots ells van ser la meva primera escola de la vida. Abans, el treball era la màxima eina de socialització i d’integració a la societat real que t’era absolutament desconeguda mentre encara anaves a l’escola. Ells varen ensenyar-me que hi havia altres mons diferents -o a part- dels que havia mamat. Amb ells vaig escoltar per primera vegada discussions polítiques amb veu més o menys baixa i amb ells vaig agafar les meves primeres borratxeres. D’aquell primer encontre amb una realitat tan diferent com desconeguda per a mi, guardo moltes anècdotes. De tant en tant, venia a visitar-nos el Cap Provincial, un home procedent de la burgesia catalana de dretes però no feixista, funcionari del Cos Superior de Telecomunicacions i tots ens afanyàvem per tal que tot estigués en perfecta “orden de revista”. El pis i els vidres nets, els aparells de transmissió i recepció brillants, els uniformes ben planxats i un somriure de submissió a la cara.

Però el que ens terroritzava eren les visites imprevistes del Inspector General, que crec que es deia Roldán i que exercia de “comissari polític” del règim a Telègrafs de Barcelona. Entrava de cop i volta, es quedava mirant tot i a tothom i ens deixava paralitzats. Es plantava en mig de la Sala d’aparells on hi convivien els Morses i altres sistemes com els Baudots o els Hugues amb el més modern en aquell temps: el Morkrum, un teletip americà de la Segona Guerra Mundial. Els Baudots eren un aparell amb cinc tecles semblants a les del piano que emetien senyals i lletres d’acord amb les diferents combinacions de sí i no. Tres sí i dos no corresponien a la lletra ics… que més tard va utilitzar-se mitjançant una cinta perforada amb forats pel sí i sense forats pel no; en realitat eren ja precursors d’Internet basat en el mateix sistema de sis i nos. Els Hugues eren uns aparells molt grossos que tenien un teclat exactament com el d’un piano. A cada tecla li corresponia una lletra. Indefectiblement, com si d’un ritual es tractés, es dirigia cap al gran retrat de Franco, que sempre trobava tort i amb un dit el posava recte. En un parell d’ocasions, va venir expressament a carregar-se a algú per alguna malifeta real o imaginària. El seu poder era tan omnímode i els acusats estaven tan horroritzats que, parapetat darrera la meva taula de treball, vaig poder contemplar a persones fetes i dretes agenollats, física i materialment, amb les mans juntes a l’alçada del pit, davant de l’Inspector demanant clemència.

Podeu imaginar-vos la petjada que escenes d’aquests tipus poden deixar en un nen de catorze o quinze anys.

Doncs petjades com aquestes i altres de similars viscudes durant la meva adolescència em podien conduir en dues direccions oposades: o bé cap al conformisme i l’adopció d’una actitud mesella o cap a la rebel·lia i a una actitud transgressora i revolucionària. Per sort i tal com ho veig a la meva vellesa, triar la segona m’ha procurat molta satisfacció i ha omplert de sentit la meva vida.

Aquesta feina, la de telegrafista, que després amb lleugeres treves i variants (suspès de feina i sou gairebé tres anys i passant de Telègrafs a Correus quant els telegrames van deixar pràcticament d’existir) em va durar tota la vida. Fou absolutament fruit de l’atzar i mai he sabut perquè al col·legi em van triar a mi entre els altres companys que van repartir en diverses oficines privades. La nostra educació per a ser pixatinters no tenia escapatòria excepte per tres o quatre (érem catorze els que vàrem acabar aquell curs, el Tercero de Comercio) que eren fills de pagesos de la comarca o de botiguers o comerciants que es quedaven al negoci de casa.

Bé, el cas es que a mi em va tocar emprendre el camí del funcionariat. Mai he sabut si els hauria d’estar agraïts o no, però segur que no els tinc cap tírria per aquesta decisió. Però sí que vull remarcar la importància de l’atzar en el curs de les nostres vides.

Molta gent, veuen amb mals ulls als funcionaris perquè consideren, entre altres coses, que tenen privilegis com el que no els puguin fotra fora de la feina quan no cauen bé a un superior. Com en tantes altres coses aquesta noció és fruit de la ignorància. Precisament, la immobilitat dels funcionaris fou una gran conquesta contra el despotisme i la corrupció. Un funcionari es algú que treballa en els afers comuns de la societat i ha d’estar per sobre dels capritxets dels que manen en cada moment. Abans que s’entengués així, cada nou govern fotia al carrer a tots els treballadors públics i nombrava els seus, que a la vegada els fotia al carrer el governant que vingués més tard. Era evident que aquest sistema propiciava la corrupció i disminuïa la professionalitat. Avui dia, als anys deus del segle XX, quan les lleis vigents permeten fàcilment l’acomiadament, encara es més increïble que es critiqui que el lloc de treball estigui assegurat. Hi ha una puta enveja que torna a molta gent en éssers irracionals: per compte de reivindicar la seguretat en el treball per a ells també, clamen perquè no la tingui ningú. Increïble.

Amb tot, la primera feina que vaig donar a canvi de diners (o sigui, al revés del que es pensa comunament, els amos no donen feina si no diners. La feina la donem nosaltres, els treballadors) fou la de repartidor de paquets. Vaig acabar l’escola a finals de juny i, com que no podia anar a treballar al lloc on m’havien buscat els mateixos “Hermanos” fins el primer d’agost -o de setembre ja no ho recordo bé-, vaig decidir aprofitar els dies que faltaven per guanyar ja algun caleró. En tinc un record força horripilant. Era una agència d’encàrrecs o un “recader” com es deia abans. Encara ara veig el tipus malcarat de l’amo, sempre de mala llet, carregant-me de paquets el carro-bicicleta i a mi mateix pedalant como un autèntic camàlic (de fet, aquella feina era exactament una feina de camàlic) des del carrer Nou, on hi havia l’agència, amunt i avall pels carrers costeruts de Manresa. Tenia 14 anys.