La revista Serra d’Or es va fundar com a portaveu del “Chor Montserratí”, entitat formada per treballadors dels serveis de Montserrat
Salvador Redó
El primer número de la revista mensual amb la capçalera “Serra d’Or” va sortir el 10 de febrer de 1955; el darrer ho va fer el mes de setembre de 1959, quan ja incorporava un disseny de portada i duia un llistat de col·laboradors que anunciava el canvi cap a una segona època iniciada l’octubre d’aquell mateix any i fins l’actualitat. El “Serra d’Or” primigeni s’intitulava: Portaveu del “Chor Montserratí”, que era una entitat formada per treballadors de Montserrat.
Figuren com a fundadors de la primera etapa de Serra d’Or els treballadors del santuari: Manuel Bardina i Prats1 i Ramon Riera i Casals i com a director Joan Espinach. En l’article de portada titulat “Ofrena” es fa remarca que la revista surt coincidint amb el vuitè aniversari de la fundació del Cor Montserratí l’any 1947 i que «no tindrà altra missió que la d’ésser un llaç de germanor entre el mateix “Chor” i els seus llegidors entre els qui volem tindre l’anhel de què s’hi compti el nostre reverendíssim P. Abat, la nostra Comunitat estimada; els nostres encarregats de les Obres del Monestir i els Caps dirigents de l’Empresa del mateix, els nostres companys dependents i obrers, la Junta i cantaires del “Chor” i els venerats i mai prou recordats Protectors».
Una capçalera “Serra d’Or” encara més antiga
El nom de Serra d’Or com a capçalera de publicació, però, va tenir una primera i efímera aparició l’agost de 1949. Va ser iniciativa personal d’un treballador de Montserrat de cognom Rafegas. Es tracta d’una publicació mecanografiada i il·lustrada a mà, sistema amb el qual difícilment es podia fer gaires exemplars en aquella època amb les fotocopiadores encara per inventar, cosa que ens fa pensar que es tracta d’un exemplar únic.
La sort és que el fill de l’autor, Ricard Rafegas, es posà en contacte amb el P. Josep Massot i Muntaner (Palma 1941-Abadia de Montserrat 2020), responsable de Publicacions de l’Abadia de Montserrat i director que va ser de Serra d’Or, per fer-li avinent que existia aquesta publicació mecanoscrita que fins aleshores romania en un oblit total.2 D’aquesta revista només se’n conserva aquest exemplar.
L’editorial porta per títol “Ofrena”, el mateix que portarà l’editorial de Serra d’Or de 1955, i el contingut serà també bàsicament montserratí. Tenia com a subtítol: “Veu del treball Montserratí”. En l’editorial es diu que «No la mouen baixos instints ni cobejances absurdes. Porta l’empenta entusiasta d’uns ideals sagrats i nobles, i el camí que emprèn és auriolat bellament amb les clarianes triomfals dels estels de la veritat».
Repressió lingüística des del segon número
El número inaugural de Serra d’Or, portaveu del “Chor Montserratí” era redactat tot en català, anuncis inclosos. Però, malgrat la declaració d’humilitat dels promotors, algun toc d’alerta deurien rebre els responsables de la publicació perquè el número següent corresponent al mes de març ja va aparèixer bilingüe, reservant per a la crònica el castellà i per a la creació literària el català; la publicitat amb els mateixos cinc anunciants ja estava redactada tota en castellà. Si el primer numero era el “Portaveu”, el segon era la “Circular”; si el primer número es datava el mes de febrer al Monestir, el segon duia la data del mes de “marzo” i la localització era al “Monasterio”; el director es deia “Juan” Espinach” i signava l’entrevista en castellà al director de la secció teatral del Cor Montserratí rebatejat com a Lorenzo Doménech”.
A partir de 1957, la revista va rebre un nou impuls animada pel metge Joan Pelegrí, l’assistent social de LARSA, va créixer en número de pàgines i va incorporar col·laboradors externs.
Un noticiari montserratí
En aquest primer número de Serra d’Or es publiquen algunes notícies d’actualitat relacionades amb els treballadors de Montserrat. Així en una crònica signada per Llorenç Domènech, s’explica com va anar el partit de futbol entre els equips “Dependents de Montserrat” i “Germans Doctrina Cristiana” (La Salle) jugat al camp de futbol dels Bacus: «Amb un partit de poca qualitat futbolística, però jugat amb molta noblesa i deportivitat, els Germans de la Doctrina Cristiana guanyaren diumenge passat, dia 7 (de febrer), al conjunt del Club de Dependents de Montserrat, per 5 gols a 2. Els gols montserratins foren marcats per Sànchez i Casanovas, tots dos a la segona part. La defensa del Montserrat actuà magníficament i el millor del seu equip fou el mig volant, Octavi. L’equip dels Dependents s’alineà de la següent manera: Martí II, Boada; Farràn, Torner, Octavi, Sànchez, Bou, Ribas, Martí I, Casanovas i Barbarà. A la segona part, Beltràn substituí a Ribas i Collbató a Martí I, qui ocupà el lloc de Bou. L’àrbitre senyor Isidre Garcia actuà molt imparcialment i amb molta eficàcia».
En una altra crònica esportiva, la revista dona notícia del partit de bàsquet entre la secció d’aquest esport del Club Dependents de Montserrat i de la Salle de Monistrol jugat el 21 de gener: «La Secció de Basquet del “Club Dependents de Montserrat”, es desplaçà al veí poble de Monistrol, a disputar un partit amb motiu de la Festa Major d’Hivern, contra l’equip dels Alumnes de les Escoles de la Doctrina Cristiana. Els monistrolencs guanyaren als nostres per 30 a 25. L’equip montserratí estava format per: Octavi, Boada, Casanovas, Gil, Martí i Saiz. Un altre dia serà!»
L’esport era una activitat molt popular entre els treballadors de Montserrat i en el marc del vuitè aniversari del Cor Montserratí es van programar algunes competicions com detalla aquesta nota que sota el títol de “Noticiari” es publicà en la darrera pàgina: «Per arrodonir la tanda d’esbarjos que el “Chor Montserratí” ha organitzat amb motiu del VIllè Aniversari de la seva Fundació, el proper dia 14 dels corrents, s’iniciarà el Tercer Torneig de Billar, Escacs i Ping-Pong, dividit en primera i segona categoria de cada secció respectiva. Per a més detalls, es podran dirigir al secretari, en Miquel Sancristòfol, o al vicepresident, en Josep Farràn. També pel mateix motiu hi haurà dues magnes sessions gratuïtes de Cinema, els dies 11 i 17».
Amb data del dia 14, es publicava l’inici de la reforma de les cel·les de l’Abat Oliva en aquests termes: «Ha començat la reforma de les cel·les de l’edifici de l’Abat Oliva, amb la construcció d’un nou pis per a Cel·les, que sempre donarà entrada a la situació confortadora d’ajudar a la resolució del problema dels allotjaments dels peregrins i visitants que cada any en major nombre pugen a la Santa Muntanya. Els treballs corren al càrrec de l’Empresa Ribas i Pradell S. A.».
El Cor Montserratí
Aquesta entitat es va fundar l’any 1947 en el marc de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat per una colla de treballadors del Santuari. La seva activitat es desenvolupava preferentment a Montserrat i va ser un referent cultural i per al lleure dels treballadors alguns dels quals hi vivien tot l’any. El primer president del Cor va ser Antoni Traveria. La primera actuació es va fer el mes de juny de 1947 sota la direcció del mestre i compositor Cassià Casademont davant els romeus de la Peregrinació de Malalts. L’any 1949, Francesc Vila i Ginferrer, que fou també director de la Capella de Música Burés de Castellbell i el Vilar, s’estrenà com a director del Cor i donà un nou impuls a la formació amb concerts als espais interiors i exteriors del Santuari. El concert de Corpus fet al garatge del monestir, especialment preparat per a l’ocasió, fou retransmès per Ràdio Barcelona. L’any 1953, el Cor era format per 34 cantaires, tots homes. Posteriorment, durant la dècada dels seixanta, dirigí la formació coral Àngel Colomer i del Romero i comptà amb la col·laboració de la pianista i organista Montserrat Soler i Algué.
El Cor Montserratí, a banda de la formació coral, tenia un grup de teatre, organitzava esdeveniments esportius i des del 1955 fins el 1959 edità la revista Serra d’Or, portaveu de l’entitat. El Cor va ser també un referent per a un sector de joves catalanistes de Monistrol que participaven activament de la vida de l’entitat. Les actuacions musicals es feien en un espai del garatge del monestir que els era reservat i que es va desmuntar l’any 1975. Durant els anys 70 de la centúria passada, el Cor Montserratí entrà en un llarg esllanguiment fins a la seva extinció a les acaballes de la dècada
Manuel Bardina i Prats, autor de sardanes
El cofundador de Serra d’Or, Manuel Bardina (Barcelona 1915-Manresa 1990), fou sergent de l’exèrcit republicà; acaba la guerra vagà per diferents indrets fins que, gràcies a la coneixença que va fer del Dr. Pere Tarrés i Claret (Manresa 1905-Barcelona 1950), entrà a reballar a Montserrat de manobre i després de guarda del santuari passà a viure a Castellbell i el Vilar. Bardina estudià música amb el mestre Cassià Casademont (Banyoles 1875-Barcelona 1963). Durant molts anys visqué a Castellbell i el Vilar.
Erudit, coneixedor del món sardanístic, Bardina és autor de quinze sardanes: Antonieta (1948), La bonica “Pepitón”, Carmeta bonica, Donzelles de Monistrol, En Martinet de Montserrat, Festa de joventut, Gentil Maria Dolors, Maria Pilar, La més bella de Molins, Nit de Montserrat, per a cor i cobla dedicada a l’abat Aureli Maria Escarré, Palau solitari, La Pepeta del Borràs (1949,) El petit Miquelet, La petita del bar Serra, Petita Immaculada, Records de Cornellà.
També és autor de l’himne dels Joves d’Acció Catòlica i coautor de “El bazar de los juguetes, filigrana musical (1952)”, amb música de Francesc Vila i Ginferrer i lletra de Jaume Serch i Manuel Bardina.
Precisament en aquest primer número de Serra d’Or es dóna la notícia datada el dia 9 de gener, de l’estrena de la sardana “En Martinet de Montserrat”: «A la Rambla de Badalona, tingué lloc, en l’audició del matí, l’estrena de la nova sardana “En Martinet de Montserrat”, quin autor és el nostre company i col·laborador d’aquest periòdic en Manuel Bardina. El compositor de la peça la dedicà, en senyal d’amistat, al popular dependent del Monestir, Martí Nieto. El públic sardanista que omplia de vorera a vorera el centre del passeig, acollí la novella sardana amb aplaudiments; i fou interpretada ajustadament per la competent cobla “La Principal de Badalona”. Enhorabona».
1 Manel Bardina i Prats era germà d’Amadeu Bardina i Prats, militant de les Joventuts del Partit Comunista de Catalunya que va ser un dels tres dependents atrinxerats i morts al local del CADCI de Barcelona en els fets del Sis d’octubre del 1934, amb només 27 anys, arran les canonades de l’exèrcit espanyols; els altres dos morts van ser Jaume Compte i Manuel González Alba; un quart, Joan Ferrer Álvarez, secretari Institucional del CADCI, moriria a la presó l’any següent, als 26 anys.
2 Massot i Muntaner, Josep (2009). “La primera etapa de Serra d’Or” a Serra d’Or, n. 591, març 2009, p. 14-15. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat..
