Josep Rafael Manuel Sabaté, molt conegut a Manresa per la seva participació en diverses entitats, per les seves afeccions periodístiques i col·laboracions literàries fa temps a la premsa local i per haver treballat molts anys a Can Jorba i al Banc Mercantil de Manresa, ha explicat en un blog les seves vivències a la Guerra de Sidi Ifni i el Sàhara, que li va tocar de viure com a soldat de transmissions.
D’aquesta guerra, se n’ha dit la guerra oblidada o silenciada. El conflicte es va iniciar el 23 de novembre del 1957, quan l’exèrcit d’alliberament pro-marroquí va penetrar a Ifni per expulsar-ne la potència colonial espanyola. Franco va fer defensar a ultrança aquell territori que en bona part és desèrtic. El 30 de juny de 1958 se signava l’alto el foc. El règim franquista va conservar la colònia del Sàhara Occidental, però va cedir el protectorat del sud, amb capital a Tarfaia. Segons dades buscades i proporcionades pel mateix Sr. Sabaté, el balanç de víctimes espanyoles fou aquest: 198 morts, 80 desapareguts i 574 ferits; en total, doncs, 852, la majoria soldats de lleva. El 1969 Sidi Ifni seria definitivament cedit al Marroc. El 1975 Espanya abandonava el Sàhara.
A Josep R. Manuel Sabaté, que justament s’havia allistat com a voluntari per evitar fer el servei militar a l’Àfrica, li va tocar de viure aquell conflicte bèl·lic de molt a prop. El març de 1957 va ingressar al Cuartel del Regimiento de Transmisiones d’El Pardo (Madrid). Havia triat transmissions perquè era un cos més tècnic. Pensava que hi podria fer el curs de radiotelegrafista i, en llicenciar-se, poder-se quedar a Madrid i fer un curs complementari per convalidar el títol de radiotelegrafista militar per l’equivalent civil, interès que ja li venia per tradició familiar.
Tanmateix, tot va anar al revés de com esperava. El novembre de 1957 el van destinar a l’Àfrica com a membre d’una companyia expedicionària de ràdio del mateix regiment. Hi va romandre fins al juny de 1958 (només la dissortada mort del seu pare li va permetre absentar-se’n durant un mes). L’octubre de 1958 es va llicenciar.
El 2007 Sabaté va tenir coneixement de la creació d’un blog a Internet anomenat “Historias de El Pardo”. N’eren els autors quatre amics seus que havien fet la mili al mateix Cuartel de Transmisiones. Ben aviat hi va col·laborar, explicant-hi els seus records i vivències.
El blog inclou diversos articles seus. Tanmateix, l’article en què parla més àmpliament del conflicte –i en què n’ofereix nombrosos detalls, conjuntament amb un company seu, Francisco Acebes del Río- és aquest:
1957-58. SAHARA, VIENTO DEL SUR
Aquí podem veure diverses imatges relacionades amb aquest episodi, entre les quals algunes en què hi apareix ell mateix:
1957-58. SAHARA, VIENTO DEL SUR (II)
Els seus articles constitueixen una contribució a la memòria històrica d’un capítol molt oblidat i, alhora, pretenen deixar constància de l’amistat i la convivència dels companys que van haver de compartir aquells dies tan difícils.
La narració del desembarcament a la platja de Sidi Atzman, de l’estada a les poblacions d’Al-Aaiun, Smara, Dakhla –l’antiga Villa Cisneros- i Daora; la descripció de les penalitats sofertes, l’ingrés en un hospital i la casualitat que el metge que l’atengués fos precisament un manresà, la descripció de moments ben tensos (“Nos silbaron las balas, recibimos impactos, vimos heridos y, para colmo, se nos averió la emisora…”); les seves crítiques a “la despreocupación e indiferencia de aquellos a quienes correspondía velar por la potenciación y fortalecimiento del Ejército”; la pena pels companys morts i l’explicació de tantes altres qüestions fins a la rebuda triomfal que els tributà la “Banda de Cornetas y Tambores del Regimiento” a l’estació d’Atocha fan que aquests escrits tinguin un gran interès.
