Entrevista a Antonio López-Carrasco

Portada

Entrevista al jutge Antonio López-Carrasco Morales, instructor del cas de les detencions de 1975 a Manresa

En aquest web reproduïm l’entrevista gravada en vídeo al jutge Antonio López-Carrasco, una de les persones que va instruir el cas de les detencions i empresonaments que es van produir a Manresa el 1975.

L’octubre de 1975 prop de 25 militants antifranquistes de Manresa i Berga, vinculats principalment a les Plataformes Anticapitalistes, el PSUC i CCOO, van passar per la Caserna de la Guàrdia Civil manresana en una sola setmana. Algunes d’aquestes persones van ser torturades i cinc d’elles van passar al Tribunal de Orden Público (TOP) i van estar recloses a la presó prop de dos mesos, d’on en van sortir gràcies a l’indult decretat després de la mort de Franco.

El desembre del 2010 vam dedicar un web específic al tema (“Les últimes detencions del franquisme a Manresa (octubre-desembre 1975”), que dóna veu a les víctimes i recull una seixantena de documents i una quarantena de retalls de premsa relacionats amb els esdeveniments. Ara publiquem aquesta entrevista per tenir una visió més completa dels fets.
 

El jutge López-Carrasco i les tortures als detinguts

Un dels temes que ocupa més espai a l’entrevista és el referent a les denúncies de maltractaments dels detinguts el 1975. López-Carrasco assegura que en el cas de Teresa Vilajeliu va ordenar que el metge forense passés revisió a l’afectada. El magistrat recolza la seva actuació de desestimar les tortures en el fet que l’informe mèdic, efectuat pel doctor Carles Llussà, establia que Vilajeliu ja estava curada i les hematomes que li quedaven no comportaven cap incapacitat i desapareixerien en breu. Tanmateix, aquest certificat, el Dr. Llussà no el va poder efectuar fins gairebé deu dies després dels fets i, per tant, les lesions gairebé havien desaparegut i el text així ho havia de notificar. Tot i això, el jutge no recorda l’existència d’un certificat mèdic efectuat arran de l’ingrés de Vilajeliu al Centre Hospitalari de Manresa, just després de ser posada en llibertat, que deixava clar que havia patit contusions i se li percebien clarament diversos hematomes. Aquest mateix escrit va ser presentat per Teresa Vilajeliu davant López-Carrasco en el moment d’efectuar la denúncia, el 14 d’octubre de 1975. El jutge, a l’entrevista, assegura no tenir-ne constància.

López-Carrasco també nega que altres detinguts li denunciessin haver estat maltractats i afirma contradictòriament no haver-los pres declaració –quan en altres passatges de l’entrevista relata que va parlar amb alguns d’ells. Quan se li demana si no va constatar ell mateix, quan els va prendre declaració, els efectes de les tortures efectuades per la Guàrdia Civil (en alguns dels casos eren ben visibles) i si realment creu que no van ser torturats respon que no li van demostrar, que ell no ho va veure. A més, admet que es podria haver equivocat: “usted se está refiriendo a un caso, cuando yo tenía un océano de casos. Cuidado, que en este tipo de cosas, cuando uno tiene que ocuparse de 50.000 cosas, algo se le puede pasar. No me estoy justificando, pero es posible que alguna cosa de estas se deslizara.” Tot i això, afegeix, respecte aquests fets: “El hecho no lo considero importante, no lo considero cierto”.

Una altra frase destacable de l’entrevista és quan assegura que ell no hauria detingut a cap Guàrdia Civil: “yo desde luego no hubiera ido nunca a la Guardia Civil, a detener a un guardia civil, a interrogar a un guardia civil”.

A més, considera que les denúncies de maltractes que li feien els detinguts podien ser una forma de promoció política: “podían estar simulando algo para hacer proselitismo”.
 

Per què els va aplicar la llei antiterrorista?

Malgrat preguntar-li en diverses ocasions perquè va aplicar a alguns dels detinguts el decret llei de prevenció de Terrorisme que suposava que la Guàrdia Civil els pogués retenir fins a deu dies, el jutge no va donar una resposta al respecte més enllà d’atribuir-ho a una omissió de la mateixa Guàrdia Civil. D’aquesta manera, suposadament li haurien amagat les dates reals de detenció i li haurien presentat els arrestats quan ja feia més d’una setmana que els havien pres. De totes maneres, els mateixos informes elaborats per la Guàrdia Civil el 20 d’octubre de 1975 –escassos dies després de les detencions, per exemple, de Jaume Sala i Manuel Ramos- indiquen clarament les dates reals de detenció. A més, tant la premsa local com estatal es feren ressò dels fets i publicaren tant les dates de detenció, com les d’alliberament. Per tant, era informació pública a la qual tothom podia accedir i el jutge n’havia de tenir constància.

No s’entén tampoc que els apliqués aquesta legislació antiterrorista, perquè en preguntar-li si creia realment que els detinguts eren terroristes respon que no, que eren polítics: “políticos. Ni terroristas ni leches”.
 

El salvament del Casino i altres qüestions

L’entrevista al Sr. Antonio López-Carrasco va tenir lloc a casa seva en dues sessions, els dies 1 de juliol i 4 d’octubre de 2011. Conté una durada total aproximada de 221 minuts, de la qual n’hem seleccionat al voltant de 90. López-Carrasco també hi aborda altres qüestions, tant de la seva trajectòria com a jutge, com de la seva activitat com a policia.

Una de les seves intervencions destacades va servir per a salvar el Casino de Manresa de l’especulació immobiliària. Segons relata el jutge, la societat Manniver, que havia comprat la major part d’accions del Casino, va presentar una demanda de desnonament per precari, però el magistrat va apreciar que l’estat de precari no s’ajustava a la realitat i no ho va aprovar.

López-Carrasco també va ser un dels magistrats que va paralitzar l’execució de les lletres de canvi en l’afer Sofico, un cas d’especulació urbanística.

L’entrevista també ens ha permès accedir a informació relacionada amb l’organització dels cossos de policia de Manresa en els últims anys del franquisme, ja que López-Carrasco va ser policia a la ciutat a principis de la dècada de 1970.

 

                                              Oriol Luján i Joaquim Aloy, autors de l’entrevista

 

Vídeos de l’entrevista

Transcripció íntegra
L'entrevista en format pdf