Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

<-- Tornar a "Relació de totes les cartes"

París 1 d’agost del 1939

Senyor Jaume Creus.

Marsella.

Estimat amic: He vist amb satisfacció a “Ressorgiment” de Buenos-Aires (número 275, juny del 1939) la reproducció del meu missatge de Sant Jordi d’enguany. Crec que ha de plaure els catalans d’Amèrica, que s’han pronunciat sempre per la independència de Catalunya. Com plau també a la majoria de catalans d’ací, com ho proven les adhesions rebudes. El manifest és un testimoni i una corroboració a l’esperit separatista que ha inspirat sempre les actuacions dels catalans d’Amèrica. En aquest sentit veig que ho recull i comenta l’amic Nadal Mallol[1], en les seves paraules que precedeixen la reproducció del missatge.

Voldria, però –entre nosaltres, de tu a mi– afegir uns senzills mots aclaratoris a les apreciacions de l’amic Nadal i Mallol. No pel que ateny el manifest, el qual és prou clar i no necessita que en defensi ni el pensament ni el propòsit, sinó responent a l’allusió personal que em fa el comentarista.

No voldria que ningú pensés, tal com podria desprendre’s del comentari, que el manifest pugui respondre a una “virada”. Fins a cert punt, “virar” significaria sorpresa en el canvi i improvització en la determinació. Res de “virada” sinó procés de les meves conviccions catalanistes, les quals han vingut presidint durant vint-i-cinc anys les meves lluites polítiques. El missatge no és un crit esporàdic fill d’un moment més o menys justificat que haurien pogut inspirar unes circumstàncies doloroses, ans bé el fruit d’una actuació personal que, tenint sempre la salut de la pàtria com a norma, no podia produir-se, en mi, altrament. No seria demès relacionar aquest missatge amb els discursos, notes i declaracions que els amics m’han recollit en un opuscle. Tots aquests documents estan relacionats amb la guerra i assenyalen el punt de partença –ja des del primer dia– de l’indeclinable designi que m’encamina, sense reserves, vers la independència de Catalunya. Vinculant el missatge a anteriors paraules meves, s’explica millor el fet que en lloc de trobar-nos en un camí assenyalat amb més o menys encert pels homes, mai com en aquests instants aquest camí ve imposat pel dret imprescriptible de la pròpia existència de Catalunya. 

Del clos immaculat de la Pàtria catalana mai no me n’he apartat. Per això no em trobo foraster en el camí que aconsello, ni m’escau que se’m barregi amb els que hagin pogut “mantenir l’equívoc i la confusió entre els catalans amb respecte als drets i les llibertats de la nostra terra”. Recordo sempre amb orgull les meves primeres paraules polítiques –tenia aleshores divuit anys– publicades en un setmanari del meu poble, on deia: “Estarem sempre al costat dels qui, amb altesa de mires i amb un sincer i patriòtic sentiment, defensin la llibertat de Catalunya, perquè sentim dins la nostra consciència de catalans i d’homes, tan l’opressió de la Catalunya esclava com l’ideal de millorament a que l’home és creditor pel sol fet de viure”. Aquest pensament ha presidit tota la meva vida. És el que, en el transcurs de les lluites, em feu trobar Francesc Macià. És el que m’inclinà a acceptar el seu gloriós mestratge i a compartir amb ell, en moments prenys de responsabilitat, el naixement de la República Catalana, i el seu trànsit dolorós a la fórmula de l’Estatut.

Fa dos anys en el missatge que vàreig adreçar als catalans el dia de Sant Jordi comentava aquest extrem i les hores difícils que coneguérem els que vivíem en la confiança de Macià: “Totes aquestes qualitats concretes i admirables del President Macià, -deia- posades al servei de Catalunya, varen menar-nos des de la proclamació de la República Catalana, que fou obra seva, fins a l’aprovació de l’Estatut... Ah! Jo us ben asseguro que el trajecte que va de la República del 14 d’abril a l’Estatut tan laboriosament aprovat per les Corts espanyoles, no fou un trajecte planer i sense perills. Més d’un cop vàrem estar frec a frec de la catàstrofe. Però ell, el President Macià, amb la seva autoritat moral, amb el seu instint polític, i sobretot amb la confiança que inspirava a tothom, ens en va salvar”. (Paraules reproduïdes en l’opuscle alludit).

Tinc motius per a creure que Macià, en el pregon del seu amor a Catalunya, no volgué originar el drama. Els redemptors, com ell ho fou, redimeixen amb el seu sacrifici personal el poble escollit. -¿Qui gosaria fer un retret d’aquest punt al nostre primer President, quan tu i jo, entre altres, som testimonis que ho feu amb un gran dolor incontingut per tal d’estalviar, si més no, una guerra a Catalunya? – Una guerra sempre és un tràgic present i un interrogant indesxifrable, i no convenia a Catalunya en un moment en que no estava preparada. Fou l’acte d’un gran patriota i d’un gran governant que pel camí de la pau elevava la categoria del seu poble vers l’alliberament. Car l’Estatut mai no va considerar-se com una fita. Dins el ritme de les relacions peninsulars era com un nou assaig en vies polítiques de pau. Pacifisme que desgraciadament no han consolidat ni els fets ni les circumstàncies europees. Per això ens és permès avui als catalans, de repetir el que tinc dit públicament durant la darrera lluita: “que la guerra ens ha vingut de terra endins”. Pensem [que ens] absol de moltes culpes el fet que no hagi estat Catalunya la causa inicial del desastre que deplorem. De la mateixa [manera] que he afirmat quan calia que Catalunya anava perdent en esperit combatiu –fins a resignar-se al desastre- a mesura que les forces d’ocupació anaven desfesomiant-la durant el transcurs de la guerra.

I avui, davant la magnitut dels fets, recalquem que l’afany que sempre hem tingut per la nostra independència ja no ens el pot discutir ni condicionar ningú. Sentiria, doncs, que s’interpretés com una resolució impulsiva, nascuda d’unes circumstàncies fortuïtes, allò que havent estat sempre un pensament bàsic ens obligà alguna vegada –sense abdicar-lo mai, però, com no l’abdicà Francesc Macià– a comptar amb determinades realitats. Perquè aquestes realitats ens precipitaven al desastre i a la derrota, vàreig enfrontar-m’hi des del primer instant tractant d’evitar mals per dissort massa superiors als meus mitjans, que si bé m’han deixat fora de tota complicitat no per això els deploro menys junt amb tota la consciència sana del nostre poble.

Heus ací perquè ara pren significació política –privadament per a mi sempre en tingué una de ben profunda– el fet que tot i haver-ne tingut ocasions sobrades, mai no vaig voler cap representació a Madrid. No en vaig acceptar mai d’altres que les que m’eren ofertes dins el clos de la Pàtria. I aquestes no se m’hauria acudit mai de baratar-les per altres representacions de terra endins com malhauradament esdevenia amb llastimosa freqüència.

Perdona’m, amic Creus, que t’entretingui amb aquests comentaris, crec però, que contribueixen a aclarir alguns punts de la política catalana, els quals, segurament per deficiències d’informació, no han estat entrevistos amb la precisió que caldria. No demano res més, si se’m facilita ocasió, que contribuir al comentari retrospectiu de la vida catalana. No ignores que sóc de les poques veus que no tinc mitjans d’expressió, encara que sóc dels que més puc ajudar a aclarir fets i situacions polítiques fins avui ignorades o senzillament deformades. El silenci de Catalunya ha deixat enterbolir als espanyols el paper de la nostra Pàtria en els darrers temps de lluita. Per aquest motiu, responent a uns intelectuals estrangers que –servits per informació espanyola– es lamentaven de les darreres hores de Catalunya, els  deia: “Quan us planyeu de la fugida sense resistència de les anomenades defenses de Catalunya jutgeu, crec, damunt d’un malentès malhauradament esdevingut massa general. Catalunya es defensà al començament, quan es sentí agredida per la rebel·lió militar, i vencé. Justament perquè Catalunya vencé, els agressors no reeixiren el cop. Després les coses s’enterboliren. Catalunya ha estat durant tot aquest temps el sac dels cops. Estava desfesomiada. Justament una de les obres més imperioses que ens cal portar a cap, és el restabliment de la veritat. Jo m’hi vinc aplicant tan com puc i ho vaig intensificant a mesura que se’m van obrint més tribunes. Catalunya no podia defensar-se, estava exhaurida. Sofria entre un exèrcit d’ocupació i el que estava a punt d’entrar per a reemplaçar-lo. Per això vaig aconsellar la pau, car en aquest plet, ja feia temps que no es debatia res nostre i sí tot contra nosaltres. Quan això es vagi explicant amb la claredat que cal, la veritat farà el seu camí i refarem davant del món el crèdit a què tenim dret, deformat per causes no catalanes...”

Et prego que transmetis a l’amic Nadal i Mallol i als demés catalans d’Amèrica, el testimoni de la meva simpatia. Són molts els catalans escampats pel món, i no manquen tampoc els amics que veuen amb ulls d’estimació la significació espiritual de Catalunya. Coincidirem en que cal recórrer a totes les collaboracions i a tots els ajuts per tal d’estalviar a Catalunya les viscissituts i les desviacions que el moment d’anormalitat per la qual passa podria reportar-li. Tal com deia als intellectuals suara alludits, en èpoques dures per al nostre esperit, hem trobat la manera de relligar aquestes voluntats. Avui aquest acord és més necessari que mai. Cal coordinar tots els esforços que existeixen fora del país, tots els esforços isolats per tal que el caliu estigui a l’alçada de la missió que ens escau a tots i no es desfaci en imatges, heroiques si es vol, però insuficients.

I per avui prou, estimat Creus.

Reb la seguretat del meu afecte.

Joan Casanovas

24, rue La Fontaine.

París XVI

[1]Hipòlit Nadal i Mallol,