Correspondència inèdita 
de Lluís Companys, Pau
Casals i altres personalitats catalanes  
(Fons Jaume Creus i Ventura)

Transcripció 1ª carta de Joan Casanovas a Jaume Creus.

<-- Tornar a "Relació de totes les cartes"

 

París 20 juliol 1939.

Senyor Jaume Creus.
Marseille.

Estimat amic: Responc la vostra del 16. Hi ho faig, responent ordenadament els vostres punts:

Estat Català. Han tingut diferències –crec ocasionades pel manifest[1] – que s’han resolt per unes votacions de afiliats dels Camps, confirmant com a Secretari a Borrell[2] i canviant el Consell, que sembla que havia volgut destituir al Secretari. La tendència Perelló[3] –Cornudella[4] –que voldria fer bona –ara– la política companyista[5] i comunitzant de l’Esquerra, i la tendència dels altres –francament separatista i partidària del manifest d’abril[6]–. No sé fins a quin punt sosteniu vosaltres a Perelló, però ell preté que té en Carbonell[7] a la butxaca i, per tant, bons oficis amb els d’Amèrica. Cerc que si s’alimenten aquestes desviacions de Perelló es fa un tort immens a la causa catalana. Com podeu pensar, a mi, personalment, em seria indiferent, però jo quan torni a dirigir-me a l’opinió hauré de dir –com sempre– les coses pel seu nom. No deixaré passar mai sense comentari cap actitud de responsabilitat que cregui un dany per Catalunya. No és hora ara de jugar a Comitès. I sol o acompanyat, sempre hi diré la meva. Desgraciadament sempre tinc raó i quan s’esbroça el camí a fer, el nou camí que ens crida a tots, sempre hi ha qui no solament no ha fet res en hores decisives, si no que no deixa fer en les de més importància per l’avenir.

Amics de França. Jo continuo, sense dir res, soci com era desde el primer dia. No tindrà l’eficàcia que podria tenir per l’esperit mesquí i ranci del seu començament.

Solé i Plà[8]. Bon element, però crec que molt fatigat. En passar per París em digué que em veuria, però sembla que després sortí amb presses.

No desconec la seva obra altruista i patriòtica, encara que un xic tancada per manca de una visió plena i magna del pervindre de Catalunya i també per la mania del petit clan, que converteix les coses patriòtiques en un plàcid passa temps. –Les circumstàncies actuals exigeixen gran esperit combatiu i preparació. Tenim la lluita en els mateixos tres fronts de sempre: Franco i els feixistes –els nostres plets interiors– i el plan internacional. – Cal no reincidir, doncs, en els errors que ens feren perdre un dia la guerra, si volem guanyar el demà de Catalunya. –Prieto, que acaba d’arribar de Mèxic per donar la batalla a Negrín, desde el seu punt de vista espanyol, se situa davant de Negrín, com jo estic situat a Catalunya. Ell diu als seus: res de comunisme. Democràcia i República. Partit socialista nacional, separat de tota internacional. –Creu per Espanya, com jo crec per Catalunya, i també per la democràcia i liberalisme, que els enemics són per igual els feixistes i els comunistes. Nega representació al govern Negrín, com jo la nego al de Companys. I demana, com jo demano a grans crits també, marxar al costat de França i d’Anglaterra. Explotant totes les forces disolvents per Franco. Altra vegada coincidim, com coincidírem durant la guerra i en la conveniència d’una pau que evités el triomf i l’entrada de Franco amb baioneta calada. – I els homes que es mouen al costat de Negrín o de Companys i també els partits, no fan altra cosa que continuar la política del desastre.

Tornant a Solé i Plà, crec que pot fer alguna cosa per Amèrica, encara que jo estimaria més que fos aquí. No estava en les meves mans ni possibilitats indicar-li que es quedés.

Legió Catalana. Desde que aquesta iniciativa va començar en els Camps, que vaig recullir-la i fer-la present ací. En els Camps ja hi ha hagut escrits en aquest sentit, però no crec que vulguin anar depreça els d’aquí, perquè no es parla en nom de Catalunya amb el sentit i seny nacional que hauria d’expressar-la. No es creu ací els del desastre i aquests encara són un destorb per a resoldre altres representacions. – Ademés, els d’ací volen resoldre –si poden i així ho esperen– les coses pau. Ja veieu com els “totalitaris” ara que veuen als altres decidits, sembla que no tenen tanta pressa. – Per altra part se m’ha dit que hi ha el propòsit de no tenir ningú als Camps passat l’istiu. S’inicia una política d’absorció del refugiat i ja hi ha una circular que deixa sortir dels Camps, segons m’informen, a tots aquells que trobin qui es faci càrrec d’ells. Primer pas per anar a la supressió dels Camps, que no satisfà tampoc als francesos.

Els Camps. Tinc amb ells una gran correspondència. La responc tota desseguida. I si m’ho permet el moment, també envio alguna ajuda material. No els he visitat –amb tot i que tinc facilitat per mi- perquè no m’agrada explotar la misèria i el malestar d’una manera que semblaria “electorera”. I, per tant, si algunes mides beneficioses s’han adoptat, penseu que jo, en un indret o altra, hi he influït. Ignoro qui serà l’home del demà o del demà passat, però no seré jo qui vagi pels Camps en viatje “electorer”. – Crec que, per escollir-lo, Catalunya tindrà encert. I pensarà en els que foren del desastre i en els que tingueren una visió menys catastròfica de la situació. Catalunya és en els Camps i a Catalunya mateix. Pels informes que tinc no vol sentir parlar dels del desastre, ni d’extremismes més o menys forasters. Tampoc dels “germans d’Ibèria”, que tant malament ens han tractat. Com que crec en Catalunya, crec que el seu instint vital li farà despreciar als “estadistes de via estreta”, que tant mal ens han fet. Jo no lluito pel poder. Si em vingués, tampoc en defugiria la responsabilitat. Em veig amb coratje per això i molt més. Lluito per a contribuir a la rehabilitació del país, que és l’únic camí per la seva independència. – No cal que n’exposi els sacrificis. Si jo fos conformista, també remanaria las cireres,i me les he jugades sense pensar-hi gaire. Per moltes raons, entre altres, perquè no vull ésser dels que sense escrúpols es reparteixen les “vestidures”. –Hi ha qui no veu Catalunya, més que en un joc més de Comitès en funcions de repartir dividendos. Allà ells. Jo la veig d’una altra manera. I encara que no fos aixis, m’ho fa fer el propi respecte. Perquè digui-s lo que es vulgui, puc tirar més d’una primera pedra. Sovint es malparla de mi, només que amb la fallaciosa idea de combatre’m. Ja saben que menteixen. – Per això per més que diguin, ni em vull defensar. De Cristo digueren. - Per tot això també m’han fet el “pacte de la fam”. Si no comptés amb assistències de les meves relacions franceses, i d’algun antic amic català, estiraria el platet –i que n’hi hagi!– a la porta d’una caserna.  

Banderetes. Mercès. He fet buscar drap català. Abans n’hi havia a París. Potser encara en trobaríem. Ja us en passaré.

Gassol[9]. El veig poc. No està content, però no acaba de relligar-se. M’ha afirmat darrerament, que a tot arreu parla bé de la meva actuació. Em penso que ha perdut molt la fe. Qualsevol espatec pot fer-lo relligar, perxó. M’afirma que no veu als altres. – De l’Hilari en tinc alguna amable carta, sovint.- D’en Pérez Farràs[10] en tinc unes cartes dramàtiques del principi. Molt adictes. I després de haver contribuït a arreglar el seu cas, no en sé res. Supoço que continua a: Chez Raocoules-28 rue Denfert-Rochereau-Toulouse. – El pobre Guarnern[11] està bon xic aixafat. Va tenir una relliscada –segons m’han contat- dirigint una carta[12] per a relligar-se a l’exèrcit espanyol, en un moment de desespero. Crec que viu pel midi. En Pérez Salas és aquí i crec que em defensa molt. 4, rue Gervillon. París.

[Al marge, a mà]

Per avui ja en teniu prou. Escriviu més sovint. Recorts als amics Pascual(?) i Carbonell. [...] forta abraçada           Joan Casanovas

 


[1]Manifest de Joan Casanovas, del 23 d’abril del 1939

 

 

[2]Vicenç Perelló

 

 

[3]Marcel·lí Perelló i Domingo

 

 

[4]Joan Cornudella i Barberà

 

 

[5]Addicte al president Lluís Companys

 

 

[6]Manifest de Joan Casanovas, del 23 d’abril del 1939

 

 

[7]Salvador Carbonell i Puig

 

 

[8]Joan Solé i Pla

 

 

[9]Ventura Gassol

 

 

[10]Enric Pérez-Farràs

 

 

[11]Josep Guarner i Vivanco

 

 

[12] Es refereix a la carta que Josep Guarner va enviar a José Ungria i que trobareu en aquest apartat