Entrevista a Antonio Doñate Martín, jutge de primera instància de Manresa entre 1970 i 1973
En aquest web reproduïm una entrevista enregistrada en vídeo al jutge Antonio Doñate Martín, que va exercir com a jutge de primera instància de Manresa en els darrers anys de la dictadura franquista, en concret entre 1970 i 1973. L’entrevista, realitzada per Oriol Luján i Joaquim Aloy el juny de 2017, es presenta dividida en 6 grans apartats i fins a 40 fragments de vídeo.
En el seu pas per Manresa Doñate va destacar pel seu compromís amb la llibertat i per la defensa dels drets fonamentals de les persones en un context repressiu. Destaca, per exemple, la denúncia contra Anselmo Díaz, policia i cap de la Brigada Político-Social de Manresa, per presumpte detenció il·legal de Francesc Sabrià, i el costum de facilitar l’alliberament de persones detingudes per motius polítics. També va intervenir en aspectes laborals.
Nascut el 23 d’agost de 1939 a Calamocha (Teruel) en el si d’una humil família de cinc germans, Antonio Doñate va viure una infantesa marcada per la repressió política. El seu pare, mutilat de guerra, es va veure obligat a afiliar-se al partit del règim, Falange Española de las JONS, per a esborrar les acusacions de rojo. A més, també va haver de deixar el seu ofici de fuster, com a conseqüència de les ferides de guerra i va entrar com a agutzil al jutjat de Calamocha, fet que va facilitar els primers contactes del jove Doñate amb el món judicial. Això el va empènyer a estudiar Dret, ja a Saragossa, i es va dedicar a la judicatura.
Un cop va treure’s les oposicions com a jutge, Doñate va escollir Manresa com a primer destí per proximitat amb la seva terra natal. Pensava estar-s’hi temporalment, però hi restà com a jutge de primera instància al voltant de tres anys.
El cas de Joan Olives Mercadal
Un dels primers casos que va haver de gestionar va ser la detenció de Joan Olives Mercadal, per haver cridat ‘Amnistia i Llibertat’ a la manifestació contra el procés de Burgos del 19 de desembre de 1970, que havia tingut lloc al Passeig de Pere III.
Segons explica Doñate en l’entrevista, Olives va ser reclòs sense el seu coneixement durant vuit o nou dies fins que no li van portar per a prendre-li declaració. El jutge va decretar llibertat provisional inhibint-se perquè el cas havia de passar al Tribunal de Orden Público, però Olives va tornar a ser detingut a instàncies del governador civil de Barcelona Tomás Pelayo Ros i tancat a la presó de Manresa. Entenent, d’acord amb la legislació, que no hi havia lloc per a una nova detenció si no hi havia cap nou delicte, Doñate va acusar el governador civil de detenció il·legal. Com a tal es va haver d’inhibir a la Sala Segona del Tribunal Suprem i, evidentment, el cas no va anar més enllà, però aquell va ser el primer cop durant el franquisme que un governador civil era acusat de detenció il·legal. Malgrat això, Olives va restar a la presó, aleshores traslladat a la Model de Barcelona, fins el 16 d’abril de 1971.
El cas Francesc Sabrià i la denúncia al cap de la Brigada Político-Social
El pas de Doñate pel Jutjat de Primera Instància de Manresa va estar marcat, sobretot, per la seva actuació combativa contra les institucions franquistes. El cas Olives Mercadal no va ser un fet aïllat i va tenir una rèplica similar a finals de 1972. Francesc Sabrià i Montserrat Tarrés van ser cridats a Comissaria el 25 de novembre de 1972 en referència a fets succeïts el Primer de Maig. Segons relata Doñate, Sabrià -militant del PSUC- es presentà, però no el pogueren atendre i l’instaren a tornar més tard acompanyat de la seva dona, que estava embarassada. Abans però de poder facilitar-los el certificat mèdic conforme la seva dona havia de guardar repòs i no podia desplaçar-se, Sabrià va ser detingut i acusat d’un delicte de desobedència. Doñate va entendre que el procediment de detenció no havia estat correcte i va emprendre novament una investigació per detenció il·legal, acusant al cap de la Brigada Político-Social de Manresa, Anselmo Díaz. El fiscal, Carlos Jiménez Villarejo, estigué d’acord amb el jutge per a tirar endavant l’acusació, que tampoc prosperà.
Com era d’esperar, les actuacions de Doñate a Manresa no van passar desapercebudes i el cap de la Guàrdia Civil de Manresa es queixà al Governador Civil de l’actuació de Doñate per a sotmetre els policies a interrogatoris i per a deixar en llibertat a la majoria de detinguts per qüestions polítiques. A més, se l’intentava desacreditar perquè la seva dona, María Pilar Royo Magallón, professora a l’Institut Lluís de Peguera a Manresa, havia estat una de les professores que havien participat en una vaga de març de 1971 en protesta per la situació precària dels mestres. En aquesta web la mateixa protagonista explica l’ambient de l’època a l’institut i els fets d’aquella vaga.
Arran del cas Sabrià i l’acusació al cap de la Brigada Político-Social de Manresa, Carlos Jiménez Villarejo va ser traslladat a Osca i, tement que el substitut seria algú amb un perfil d’obediència i fidelitat al règim franquista, Antonio Doñate es va veure obligat a deixar el Jutjat de Manresa i a traslladar-se a Arenys de Mar, l’any 1973.
Una trajectòria de compromís
Ja des de l’arribada a Manresa, Antonio Doñate establí una relació d’amistat amb Carlos Jiménez Villarejo, que li va permetre introduir-se com a membre a Justícia Democràtica, organisme precedent de l’entitat Jutges per la Democràcia. L’objectiu que perseguien era la preservació de principis democràtics des de l’àmbit judicial, malgrat trobar-se en una dictadura. Amb la fi del franquisme i l’arribada de la democràcia Doñate seguí compromès amb la preservació dels valors humans i els drets fonamentals de les persones. Per això va ser coordinador de la Comissió de relacions amb l’Amèrica Llatina dins l’associació de Jutges per la Democràcia (1988-2006), fins que la seva denúncia dels crims contra el franquisme va incomodar a alguns jutges espanyols i el van apartar del càrrec.
L’any 2008 va ser escollit per Baltasar Garzón, amb Carlos Jiménez Villarejo, per a investigar els crims del franquisme. Tanmateix, el processament de Garzón va impedir que poguessin actuar. L’any 2012, també al costat de Jiménez Villarejo, va publicar el llibre Jueces, pero parciales: La pervivencia del franquismo en el poder judicial, on denuncien que la transició no va ser modèlica en les institucions judicials i que això condiciona encara avui en dia el poder judicial.
Aquesta trajectòria de compromís amb els drets humans i els valors d’una justícia democràtica li va valer el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, que l’any 2007 li va atorgar el Premi Justícia.
Oriol Luján i Joaquim Aloy, autors de l’entrevista