Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Alfred Badia
Maria Aurèlia Capmany
Jacint Carrió
Ambrosi Carrión
Pere Casals Navarro
Miquel Dolç
Josep Maria Espinàs
Josep Faulí
Joaquim Ferrer
Jordi García-Soler
Josep Maria Lluró
Víctor Mora
Ferran Planes
Jordi Planes
Antoni Puigverd
Montserrat Roig
David Serrano
Comissió organitzadora de l'homenatge a Joaquim Amat-Piniella

 

 

Alfred Badia

"Fou l'home que sabé rememorar amb hàbil i serena objectivitat un moment tan cruel de la història de les guerres d'intrasegle... Fou, encara, un home infrangiblement fidel a les seves idees, un notable amic dels seus amics, gran lector i conversador discretíssim". (1974)

 

"Sempre sabé ser l'amic fidel i immancable, tan amatent a la companyia i a l'ajuda, com irònicament i sol·lícítament discret en les aventures del diàleg. Un tret indefectible de la seva personalitat, que tots els qui el conegueren i el tractaren subratllen unànimament, és precisament aquesta noblesa serena del seu tarannà, aquesta discreció benvolent i finíssimament irònica del seu tracte. Un escriptor, és clar, no ha de ser jutjat per les seves qualitats humanes, però tampoc no és sobrer que el lector que ja les endevina en l'obra, en sàpiga el gruix a través del testimoni dels qui foren els seus amics". (1987)

 

"... En el cas de J. Amat-Piniella -i això ja li passava en vida-, l'esment principal tendeix a etiquetar-lo com a novel·lista d'un sol gènere i gairebé d'un sol títol, el seu famós K. L. Reich... L'escriptor, però, transcendeix aquest encasellament... Abans de l'aventura-tragèdia de l'exili ja escrivia i somiava ser novel·lista. Als vint anys ja s'havia donat a conèixer amb unes Ombres al calidoscopi, una mena de galeria surrealista de retrats de personatges de l'època de la República. I aquest Amat surrealista, que, acabada la guerra, hagué de passar mesos convalescent de tants horrors físics i morals, mentre intentava inútilment que li publiquessin el seu K. L. Reich, es despenjà més tard -i tampoc la publicació no li resultà faire fàcil- amb unes quantes novel·les de cap manera "testimonials"...

... La imatge de l'escriptor J. Amat-Piniella no se cenyeix, doncs, al clixé que el redueix a escriptor testimoni o realista històric, limitació determinada, probablement, pel pes de les circumstàncies que acompanyaren la seva vida tant com per l'eco que arreu desvetllà el seu K. L. Reich. Lector infatigable de la novel·lística del seu moment -recordo, en especial, el seu engrescament per Camus-, contista i novel·lista ell mateix per damunt de tot, no se sentia vinculat a cap mena de gènere o de model, i admirava els autors que, com Pedrolo, arriben al virtuosisme en l'ús constant de noves tècniques. Ell mateix n'assajà de diverses en les seves diferents novel·les, o com en La ribera deserta, n'alternà l'ús en una una mateixa novel·la". (1987)

 

Maria Aurèlia Capmany

"Era un hombre amable, discreto, con una sonrisa triste, que tenía muchas cosas que contar. Las contó con precisión y rigor, porque el contacto con el sufrimiento y la muerte no le había dejado rencor alguno, sino precisamente una inmensa piedad hacia el ser humano y el deseo ferviente que nadie pudiera organizar de nuevo un infierno como el que él había vivido?" (1974)

 

"Por encima de todo, Joaquim Amat-Piniella fue un magnífico escritor que fue arrancado de su propia vocación por la urgencia de los hechos: voluntario en nuestra guerra civil, prisionero de los alemanes en la guerra mundial, internado en un campo de exterminio en concepto de apátrida. Allá a lo lejos, al otro extremo de su arriesgada y riquísima odisea, quedaba su iniciación a la literatura; artículos en la prensa de su ciudad natal, Manresa, y su primer libro Ombres al calidoscopi". (1974)

 

Jacint Carrió

(Manresà, amic d'Amat-Piniella, supervivent també de Mauthausen. Autor del llibre Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d'un home compromès amb la llibertat)

 

"Era un home bondadós, d'una gran personalitat, gens amant de crits ni sorolls, incapaç d'aixecar la mà contra ningú, però sí valent a l'hora de parlar i escriure perquè es fessin les coses ben fetes. Quan va arribar a Mauthausen recordo que va dir-nos: "He trobat la gent d'aquí molt apagada. Ja sé que esteu en un lloc cru i difícil com ningú de fora no pot imaginar, però cal reaccionar. Mireu, aquests darrers dies he escoltat les emissores estrangeres i han dit que De Gaulle refà l'exèrcit francès a Anglaterra, que els aliats es reorganitzen i que no tenen res perdut. Us asseguro que els alemanys tenen la guerra perduda i podrem tornar a casa". Aquestes paraules les va dir amb tanta convicció que varen córrer per tot el camp i aquell dia va ser el millor suplement de menjar que podíem tenir. L'Amat-Piniella ens va refer la moral a tots.

L'Amat-Piniella és un símbol dels deportats. Ell va tenir prou capacitat i valentia per dir en ple camp allò que pensava, tot i que podia ser castigat amb la mort; va tenir prou esperança i energia per animar-nos a tots en els moments més difícils. També va ser el primer de Catalunya i d'Espanya que va publicar un llibre sobre la deportació, malgrat tots els inconvenients i amenaces... Amat-Piniella va ser un excel·lent company i treballà sempre per la llibertat, la democràcia i la Justícia Social. Llàstima que ens deixés tan aviat". (1985)

 

Ambrosi Carrión

"Joaquim Amat-Piniella és un deportat que ha compartit i ha sofert totes les tortures físiques i morals dels camps d'extermini. I de tot aquest cúmul d'horrors n'ha sortit un escriptor català de primer ordre, portant amb el seu llibre K.L.Reich un vent de purificació, de veritat, escombrant prejudicis, hipocresies i tòpics que malmeten les lletres nostres. Ens ha fet sentir la ferida espantosa que obriren uns monstres en la carn i l'esperit dels homes, monstres que encara ens amenacen". (1965)

 

Pere Casals Navarro

"... hay un magnífico libro, escrito por un gran catalán que sufrió durante casi cinco años de su vida las torturas de los nazis, Joaquim Amat-Piniella, desaparecido prematuramente. Es el autor de "K.L.Reich", documento-novelado sensacional sobre los miles de catalanes internados en los campos de concentración y exterminio, que tuvo que esperar quince años para poder ser publicado en la lengua que fue escrito y que, por fin, vio la luz a finales de 1963.
... No es justo olvidar a Amat-Piniella, catalán dotado de una gran sensibilidad y talento que testimonió hace ya muchos años, en un magnífico libro la odisea de nuestros compatriotas en los campos nazis. A destacar en su libro la dedicatoria del general Bradley, libertador del campo donde vio la luz de la libertad el inolvidable Amat-Piniella."
("La Vanguardia", 7-6-1977)

 

Miquel Dolç

"Fueron Joaquim Amat-Piniella (K.L.Reich) i Aurora Bertrana (Entre dos silencis) los que figuraron entre los primeros novelistas europeos –y mundiales- que denunciaron las inconcebibles atrocidades de los nazis, conocidas directamente por ambos, en sectores distintos, como consecuencia de circunstancias personales, cuando el mundo no sabía aún nada en concreto, fuera de los rumores, sobre el tema, uno de los más vergonzosos de la historia humana". (1974)

 

Josep Maria Espinàs

"Magnífico escritor que, después de tantas y tan injustas penalidades, no ha dejado de ser una de las más ponderadas y bondadosas personas que conocemos". (1963)

 

"Amat-Piniella era un hombre que impresionaba por su calidad humana". (1974)

 

"Todo se confabulaba para ver en Amat-Piniella una imagen trágica. Y, sin embargo, las veces que hablé con él –casi siempre en un bar, tomando una copa con Martí Farreras y algún otro amigo común- redescubría siempre algo muy parecido a lo que llamamos serenidad de espíritu: sonreía con discreción, hablaba con discreción, y tenía una exquisita voluntad de permanecer en segundo plano, como si quisiera borrar de sí mismo cualquier nota de protagonismo a que la bestialidad de la historia le había llevado. Nunca habó del tema. No puedo preciarme de haber sido amigo suyo, pero era evidente que tenía una profunda capacidad de afecto, y de su paso por los "Konzentration Lager" había salvado -o se había afirmado en ellos- una admirable elegancia moral". (1974)

 

Josep Faulí

"Va ser un ciutadà conscient i sofert, una mica avergonyit, de vegades, de sentir-se o presentar-se com un protagonista. Era delicat, atent, fins i tot potser tímid. No solia parlar perquè sí i practicava una lloable contenció verbal. Tenia bona memòria, però no pretenia mai atabalar-t'hi. Potser la timidesa que he insinuat era, sobretot, un acte continuat i sostingut de modèstia profunda i arrelada.

He sintetitzat el sentit dels records i les vivències que en tinc en el paràgraf anterior. N'assenyalo ara, detalls concrets:

- Parlàvem un dia i jo vaig aludir al tema inevitable de Mauthausen. Em va mirar amb uns ulls cansats i em va dir: "De debò que voleu tornar-hi?"

- El 1964 vaig votar una obra seva que concursava al Ruyra. No sé com va saber un fet que, en principi, era secret, però la veritat és que va aprofitar la felicitació de Nadal per agrair-me el vot i, després, cada vegada que ens vèiem -que eren poques- invariablement tornava a agrair-me'l.

- Era tan educat i atent que, el 1966, en regraciar-me d'un comentari a La ribera deserta, empra més espai a justificar-se de fer-ho massa tard a causa de les vacances, que no pas al mateix regraciament.

(Abril del 2005)

 

Joaquim Ferrer

"Amat-Piniella salvà la vida, però quan el vaig conèixer, a mitjans dels anys seixanta, tot i que tenia uns cinquanta anys n'aparentava molts més, i recordo com si l'hagués vist avui el seu esguard profund, que reflectia l'horror i les penalitats que havia patit". (1998)

 

Jordi García-Soler

"L'home dels ulls tristos. Així en deia jo, de petit, d'un amic del meu pare a qui veia sovint a casa. Fins que un dia vaig poder llegir un llibre seu. Llavors vaig descobrir les profundes raons de la tristesa dels ulls d'aquell home llegint una de les millors novel·les catalanes contemporànies, el relat de les seves vivències al camp nazi d'extermini de Mauthausen". (2001)

 

Joaquim Amat-Piniella, "L'home dels ulls tristos"

Tota la personalitat humana i literària de Joaquim Amat-Piniella resta marcada d’una manera decisiva per la seva dramàtica llarga estada en el camp nazi d’extermini de Mauthausen, relatada d’una forma magistral a la seva gran novel.la K.L.Reich. 

Com per a tantes altres persones de la seva generació en el nostre país, la incivil guerra espanyola de 1936 a 1939, amb la derrota republicana, l’exili i totes les seves conseqüències posteriors, truncà una existència que hauria pogut ser feliç i pròspera, però que des d’aleshores esdevingué tràgica, com ho va ser, en el cas del mateix Joaquim Amat-Piniella, la seva mort prematura.

Per a mi Joaquim Amat-Piniella serà sempre “l’home dels ulls tristos”. D’aquesta manera el vaig batejar quan jo encara era un nen i el veia arribar de tant en tant a casa, on es trobava amb el meu pare, Francesc García Guardiola, bon amic seu i víctima també de la terrible ensulsiada col.lectiva de la guerra civil espanyola. Jo no sabia encara qui era aquell amic del meu pare, i evidentment ignorava quina havia estat la seva peripècia personal, però els seus ulls, que darrera d’unes ulleres amb moltes diòptries pregonaven una tristesa tan profunda com inequívoca, em van fer batejar-lo d’aquella manera. 

Van haver de passar encara alguns anys fins que jo --ja adolescent, potser l’any 1964-- vaig trobar a la gran biblioteca de casa un llibre del per a mi encara enigmàtic “home dels ulls tristos”. Era K.L.Reich, una novel.la que vaig llegir primer amb gran avidesa i emoció i que vaig tornar a llegir amb gran atenció i interès. Després l’he recomanat repetidament a molts dels meus amics i coneguts, i n’he parlat i n’he escrit sempre que he pogut.

Personalment vaig tractar molt poc a Joaquim Amat-Piniella, en qualsevol cas ja després de la mort del meu pare, i per tant a partir de 1970, en els últims tres o quatre anys de la seva vida. En els escassos contactes que hi vaig tenir, però, vaig poder constatar fins a quin punt era insondable i infinita la seva tristesa permanent, deguda sens dubte a la persistència incessant en el seu record de les seves dramàtiques vivències de Mauthausen, causa dels seus malsons incessants i molt possiblement també de la seva mort prematura, l’any 1974, amb molt poc més de 60 anys d’edat.

Quan, l’estiu de 1977, vaig viatjar per primer vegada per terres alemanyes i austríaques, en ser a Linz no em vaig poder estar de fer la marrada necessària per poder visitar les impressionants restes de l’antic camp nazi d’extermini de Mauthausen. És una de les visites que m’han colpit més en tota la meva vida, i tothora vaig tenir molt present el record de la persona de Joaquim Amat-Piniella i de la seva gran novel.la, K.L.Reich, alguns fragments de la qual pràcticament vaig reviure en recórrer amb l’ànim encongit un recinte tan sinistre com aquell, tot ell carregat encara d’uns drames individuals i col.lectius que ens pesaran sempre com una llosa, com quelcom tan incomprensible com inesborrrable.

Al llarg dels anys les coincidències m’han fet conèixer també un bon nombre d’antics deportats a camps nazis d’extermini, sempre que he pogut he col.laborat amb l’Amical de Mauthausen on molts d’aquells supervivents s’apleguen, però en cap cas no m’he sentit personalment tan impressionat com davant la presència de Joaquim Amat-Piniella, que per a mi serà sempre “l’home dels ulls tristos”. La seva novel.la K.L.Reich, més enllà d’uns mèrits específicament literaris que em fan considerar-la una de les més grans novel.les catalanes de tot el segle XX, em sembla també un dels millors i més lúcids testimonis del criminal univers concentracionari dels camps nazis d’extermini. 

Amb un mestratge literari extraordinari –molt superior, sens dubte, al de tots els seus altres llibres que he pogut llegir: El casino dels senyors, Roda de solitaris, La pau a casa i La ribera deserta--, a K.L.Reich Joaquim Amat-Piniella recrea aquell univers amb gran rigor i intel.ligència, amb una sensibilitat exquisida en els retrats humans i alhora amb tota la cruesa necessària en la descripció d’aquell sistema basat en l’horror, i per damunt de tot amb la lucidesa exemplar de qui és conscient de ser testimoni i víctima d’uns fets que no tenen cap mena d’explicació lògica o racional. 

Amb K.L.Reich Joaquim Amat-Piniella resta per sempre com un dels grans novel.listes del món concentracionari dels camps nazis d’extermini, en un nivell molt similar al de l’hongarès Imre Kertész, l’italià Primo Levi o l’espanyol Jorge Semprún, tots ells també testimonis molt lúcids i rigorosos d’una immensa tragèdia col.lectiva de la qual personalment van ser víctimes i que tots ells han sabut transcendir amb excel.lència a través de les seves obres literàries.

Com el ja esmentat Imre Kertész va dir en el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura, “des d’Auschwitz no ha ocorregut res que hagi abolit Auschwitz”. N’hem tingut exemples constants en aquestes últimes sis dècades: des del “gulag” soviètic fins al Xile de Pinochet, l’Argentina de Videla, la Cambotja de Pol Pot i tants i tants altres exemples dramàtics. Encara ara en tenim constantment massa exemples arreu, des del camp de concentració nordamericà instal.lat a Guantànamo fins a les conseqüències de les ocupacions d’Iraq o Afganistan, passant per la repressió inhumana i brutal de què l’estat d’Israel fa objecte als palestins, entre altres molts casos actuals també molt tràgics.

 Parafrasejant el que el ja esmentat Imre Kertész fa dir a un dels seus personatges de la seva novel.la Liquidació --“per a Auschwitz no hi ha explicació”--, a K.L.Reich Joaquim Amat-Piniella ens demostra que “per a Mauthausen no hi ha explicació”.. 

(Escrit que se li va sol·licitar a Jordi Garcia-Soler per publicar al present web de Joaquim Amat-Piniella. Maig del 2004) 

 

Josep Maria Lluró

“... voldria extreure una única dada de la biografia del seu autor: excepte durant la seva primera joventut, Amat-Piniella va viure sempre sota un règim feixista, fos a la França de Vichy, fos al camp nazi o a l’Espanya de Franco. Aquells anys joves viscuts en la democràcia fràgil i amenaçada de la Segona República Espanyola van ser un breu miratge dins d’un desert d’opressió, violència i ignomínia”. (2011)

 

“...L’Espanya a la qual tornarà Amat ja no és la República de la seva joventut, sinó aquesta on els falangistes assassinaven, on els companys es podrien a la presó o als camps. On els qui moriren als camps nazis són l’”exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat”. Una llibertat que en l’Espanya en què viu no s’ha instaurat. Amat, quan escriu aquestes línies, quan publica el llibre i quan mor, es devia sentir desposseït absolutament de tota mena de pàtria. L’escriptura del llibre pretén alçar-se precisament contra la humiliació humana viscuda en aquest desert”. (2011)

 

Víctor Mora

"Vaig conèixer el Sr. Amat-Piniella abans de caure jo molt greuement malalt. Malgrat això, encara tinc d'ell el bon record d'un home amable i seriós, lògicament trist, però no marcat per l'horror que va haver de viure. Desgraciadament, no tinc a mà -per ara- moltes coses, entre les quals es troben el seu llibre i el que vaig escriure sobre ell.
(Juny del 2004)

 

Ferran Planes

"Amat-Piniella tenia una gran sensibilitat humana i una sensibilitat artística -que va desembocar cap a la literatura- francament admirable i francament selecte. Era un home fins a un cert punt introvertit, elegant en la seva expressió, culte, no era un home retòric, quan deia una cosa la deia finament, suaument i sense cridar... Però al mateix temps aquesta inquietud artística i literària el portava cap a una altra mena d'inquietud, d'interès cap els altres". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

"Amat-Piniella ha mort als 60 anys, però va començar a morir a Mauthausen. Perquè va sortir d'allà ferit físicament i moralment. O sigui, que hi havia un pòsit dins seu inesborrable per a un home que ha hagut de viure cinc anys en un cap d'extermini. Per més esforços que fes, no podia esborrar aquells cincs anys de la seva vida i va començar una època decadent i es va refugiar en una mena de fatalisme, d'escepticisme. Deu anys enrera parlaves amb l'Amat de qualsevol fet social, polític, literari, crític i ell responia d'una forma vibrant. Últimament, jo i altres amics notàvem que cada vegada s'anava desinteressant més de coses que abans l'interessaven molt. I és perquè dintre seu hi havia alguna cosa que pouava física i psíquicament, que l'anava aniquilant d'una forma paulatina, vestigi de Mauthausen, perquè sinó no era normal". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

"... todos los que hemos convivido con él, desde su regreso a Cataluña, sabemos que jamás, ni en momentos aciagos, tuvo el menor desplante ni salió de sus labios palabra alguna de crispación o de queja. Envolvía su conducta con un deje de blanda ironía por donde se cribaba casi imperceptiblemente el trasfondo de su desgraciada vida. Pero eso, sólo sus íntimos podíamos divisarlo. De todo ello, de su innato buen gusto y de su poderoso instinto de escritor, se derivaba un pulcro estilo literario totalmente inmerso, además en las técnicas descriptivas modernas". (1974)

 

Jordi Planes

"La seva vida poc falaguera il·lustra una vegada més la d'una generació que cregué en una societat lliure i justa i que hagué d'enfrontar-se de ben jove amb la inintel·ligència de la força bruta amb les soles armes de la raó". (1974)

 

Antoni Puigverd

Cada vez que, en estos días pasados, veía el rostro de Enric Marco, el impostor, con su papada de abuelo satisfecho, su mirada esquiva y su bigote teñido, me venía en mente el rostro menudo, en forma de bombilla, de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), con su bigotito recortado y sus ojos mínimos y tristes, atravesando las densas dioptrías de sus gafas. Ahí está, en la fotografía de la contraportada de la novela K.L. Reich (Eds. 62). Este hombre que sonríe con timidez de niño fue reiteradamente apaleado, diversas veces vencido, humillado, bestializado. Vio como la palabra horror, que ya era insuficiente para explicar su vivencia, servía todavía menos para narrar la peripecia, infinitamente más desdichada, de otros compañeros de Mauthausen: de los judíos, en particular. Sobrevivió dominado por los escrúpulos morales, rodeado de muerte. 

Sobrevivió al frío, a los golpes, a la esclavitud física y moral. Y, sin embargo, sonríe ante la cámara con timidez de niño. Amat-Piniella vivió todos los desastres de la Europa de su tiempo. 

Pasó la Guerra Civil en el frente, soportó el viento gélido y la gélida indiferencia francesa en el campo de refugiados de Argelès. Llegó al siniestro matadero de Mauthausen junto a 1.506 españoles republicanos. Cuatro años y medio. 

Infinitos días de nieve sin más abrigo que unos harapos, sin más zapatos que unas exiguas suelas de madera. Días de hambre, piojos, suciedad, tifus, pulmonías y dolores sin cuento. Días de humillante desnudez, de golpes arbitrarios, de órdenes absurdas y abstrusas. Días vividos bajo la viciosa crueldad de jefecillos corruptos, traficantes de dientes de oro, impermeables a la piedad. Días de asco moral en los que el egoísmo aparecía como la única verdad de los internos. Infinitos días de trabajos forzados, de insensibilidad ante el dolor vecino. Sin más horizonte que la muerte. Despojado de toda dignidad exterior por hombres armados e indignos. Sin más presente que el dolor. Sin más futuro que un aguado mejunje de nabos y patatas. Amat-Piniella sobrevivió. En 1945, recién salido del infierno, en el exilio de Andorra, escribe su novela sobre esta experiencia extrema. No consigue publicarla hasta 1963 (naturalmente, amputada por la censura). Obtiene cierto suceso en el pequeño mundo cultural catalán de los sesenta, apoyado por el editor y novelista Joan Sales. Regresa al país. Escribe un par de libros más y muere en Barcelona, si no olvidado, aparcado por las nuevas generaciones que en los setenta tenían, fundamentalmente, avidez de protagonismo propio, una gran borrachera de futuro y una visión infantil del pasado. 

No parece que la versión completa de K.L. Reich publicada en el 2001 haya situado esta impresionante novela en el lugar que le corresponde. De haber sido leída y comentada por profesores, periodistas y gestores culturales del país, podría haber participado de una manera muy singular en el gran debate cultural de la Europa contemporánea: la revisión moral del atroz siglo XX. Nuestra pereza cultural acaba favoreciendo la eclosión de charlatanes como Enric Marco. Amat-Piniella es hermano de Imre Kertész, de Primo Levi, de Jorge Semprún. Narra la experiencia de los campos a través, no de uno, sino de unos cuantos personajes. Francesc, el optimista, muere después de un gesto heroico y simboliza la victoria del espíritu humanista sobre el mal. Su amigo Emili, voz principal de la novela, álter ego del autor, pesimista y dubitativo, sobrevive dibujando pornografía para un mando. Se siente culpable. Sobre el eje de sus escrúpulos bascula la reflexión moral de la novela. El posibilista August acaba interiorizando la lógica del verdugo. Ernest, prostituido y vanidoso, interioriza no solamente la lógica, sino los vicios del verdugo. Rubio, paciente tejedor del lobby comunista, jerarquiza la solidaridad situando en primer lugar a los internos del partido. Hans Gupper, frío comandante del campo, contenido y parco, es el retrato de la inteligencia mortífera de los nazis. Su contrafigura es Werner, un preso alemán, autocrítico y sarcástico. Los muertos y los esclavos flotan alrededor de una corte de jefecillos babosos, bolckältester siniestros y kapos sádicos, borrachos de ignominia. "Saben transformar el vino en sangre y la sangre en vino". 

La verdad de los campos de exterminio aparece reflejada en este calidoscopio en su dimensión más profunda. La organización nazi expresa el mal absoluto, pero las víctimas no son ángeles. En su instintiva lucha por sobrevivir, destilan lo mejor y lo peor de nuestra humana condición. La verdad de este libro es literaria, no literal. Allí donde terminan los datos, los testigos y los historiadores, empieza la verdad literaria. No la que sugestiona al lector con escenas truculentas o lacrimógenas, sino la que muestra el lodo que se forma en el pozo insondable del alma. Algunos conspicuos comentaristas justifican las mentiras de Marco, el usurpador, alegando que su impostura y falsedades son de orden literario. Mentira sobre mentira. Las falsedades de Marco eran ornamentales. Servían para recoger los beneficios de la compasión retrospectiva que las víctimas generan en nuestra sociedad biempensante. La verdad literaria sólo es posible si, previamente, se muestran las cartas. Florece la verdad literaria si, como sucede con Amat-Piniella, el alma humana aparece desnuda de toda trampa, mostrando, a la vez, luz y sombra. Mostrando nuestra esencial ambigüedad.

(La Vanguardia, 23-5-2005)

 

Montserrat Roig

"A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l'existència d'Els catalans als camps nazis ... Fou precisament la seva vida, la idea que ell em donà d'en Pere Vives, de l'Arnal... les converses que tinguérem sobre altres coses, les obsessions compartides com Catalunya, el socialisme o la literatura, el que em portà a escriure aquest llibre". (Pròleg del llibre Els catalans als camps nazis. Edicions 62. Barcelona, 1977)

 

"L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'ha impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat... Amb l'Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer anar-lo seguint i anar parlant amb ell". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella)

 

"Un home que va lluitar tota la vida per trobar el punt just entre l'esperança i l'escepticisme del derrotat". (Els catalans als camps nazis)

 

"He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del què havia significat l'infern nazi". (Els catalans als camps nazis)

 

"Vaig conèixer l'Amat cap a finals de 1972 i aviat vaig comprendre el que havia significat la deportació. Mai no oblidaré la indefugible tristesa dels seus ulls, la seva voluntat de morir per segona vegada. I així va ésser: l'Amat va morir l'estiu de 1974 tot emportant-se amb ell una experiència que, per molt que en parlem, ens resulta intransferible". (1979)

 

"Era un home silenciós, afable, carregat d'espatlles, miop, introvertit, d'aparença feble i d'una sensibilitat extrema, d'una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L'Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d'altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D'això n'era molt conscient, l'Amat: tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom". (1974)

 

"L'Amat Piniella era un home que escoltava molt i que, quan deia la seva, ho feia amb una gran precisió i amb un gran respecte. Tenia, però, una ardent consciència d'haver perdut tots els trens. Ell em va descriure com era en Pere Vives, un altre derrotat que no va poder suportar el gran escarni dels camps d'extermini nazis. Quan em parlava del seu amic, jo pensava en la joventut d'en Vives i de l'Amat, en la seva època, en aquell temps en què modelar el futur propi encara semblava possible. L'Amat Piniella va escollir un bàndol, a la guerra civil, perquè hi creia. "Encara que sabíem que no hi guanyaríem res personalment", m'havia dit una vegada. Però l'Amat Piniella hi va lluitar no per un canvi de forces polítiques, vull dir que no solament per això, sinó que l'Amat creia en una nova moral. I fou aquesta moral la que el va mantenir en vida després del 1939, durant els cinc sinistres anys al camp d'extermini de Mauthausen. Però encara va anar més lluny: no es tractava sols de sobreviure "físicament". Després de veure el rostre de la mort, dia darrera dia, l'Amat-Piniella es va proposar d'explicar-ho. I s'ho va proposar com a escriptor. Veia aquella realitat distorsionada i fantasmal en funció de la realitat literària que ell volia concebre. Així, un any després de l'alliberament del camp de Mauthausen, encara no retornat a Catalunya, va escriure K.L.Reich". (1974)

 

"...sabem que ha mort un possible gran escriptor català. Un amic que, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què ell s'havia referit a en Pere Vives, l'únic delicte que havia comès era desitjar un món millor". (1974)

 

"(Amat-Piniella) pertanyia a una generació romàntica, generosa, amb una forta capacitat d'esperança, que participà en la lluita per dotar d'un futur Catalunya". (1985)

 

"Ese posible gran escritor catalán pasó por tres fases de su vida: la primera fue el Amat-Piniella de la generación romántica, el que se alista voluntario a una guerra "sabiendo que no íbamos a ganar nada personalmente"; el segundo es el Amat-Piniella de Mauthausen, el infrahombre, y el tercero es el hombre que tiene que desistir a la fuerza de sus esperanzas, de sus propósitos, de sus intenciones y regresar a una tierra que no le ayudará a olvidar". (1974)

 

David Serrano

"Joaquim Amat-Piniella, republicà i lliurepensador, reuneix a la perfecció la síntesi entre denuncia i literatura?". (2002)

 

Comissió organitzadora de l'homenatge a Joaquim Amat-Piniella

(Manresa, maig del 1985)

"Quan fou alliberat (dels camps nazis), Amat-Piniella ja no era el mateix d'abans. Als camps d'Hitler havia deixat part de la seva vida. I això no era tot: en retornar a la pàtria, l'esperava de nou el feixisme, un feixisme repressor de la cultura i de la llibertat del seu poble. Com si no n'hi hagués hagut prou amb un destí cruel que li havia arrabassat la seva joventut, Amat-Piniella va haver de viure fins al final de la seva vida -agost de 1974- marginat i silenciat".