Introducció
Fem públiques 2 cartes inèdites de Joaquim Amat-Piniella, d’un notable interès. L’una fou escrita mentre Amat-Piniella estava empresonat a la presó Model de Barcelona com a conseqüència dels Fets del Sis d’Octubre de 1934. La segona carta va ser escrita durant la Guerra Civil, concretament el 8 de febrer de 1938.
Totes dues van adreçades al manresà Isidre Morros Altés (1914-1995), amic d’Amat-Piniella, company de l’Institut Lluís de Peguera des del primer curs, el 1927/28. Isidre Morros era un home d’una gran cultura. Va escriure en diverses publicacions manresanes, com el setmanari “L’Om” i els diaris “El Pla de Bages” i –sobretot- “El Dia”. En ocasions hi escrivia amb els pseudònims “Albert Noguera” i “Joan Pujol”. Durant la República també fou membre actiu de la delegació local d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Les cartes d’Amat a Morros evidencien l’amistat i la confiança que hi havia entre els dos manresans. En alguns paràgrafs Amat hi utilitza un to fresc i desenfadat. Cal destacar-ne també el seu humor i ironia malgrat els moments difícils en què van ser escrites.
L’esposa d’Isidre Morros Altés era Pepita Claveria Sallés, que també cursà estudis a l’Institut Lluís de Peguera. Després estudià a la Universitat. Era militant d´Esquerra Republicana i, durant el període de la Guerra Civil, va treballar al departament de Cultura de l´Ajuntament de Manresa. Apassionada de la política fins a l´últim dia de la seva vida, va morir l’any 2010 als 93 anys.
Maria Dolors Costa i Massot i el seu espòs Valentí Sala i Serra, familiars de Pepita Claveria Sallés, són les persones que ens han proporcionat aquestes valuoses cartes perquè les reproduïm al web de Joaquim Amat-Piniella. D’aquestes i d’altres missives que Isidre Morros va rebre d’altres amics n’han fet donació a la ciutat de Manresa. Les dues cartes d’Amat s’han incorporat al fons Joaquim Amat-Piniella de l’Arxiu Comarcal del Bages.
2 fotografies inèdites de Joaquim Amat-Piniella
Fotografies inèdites. Murcia. Setembre de 1934. Joaquim Amat-Piniella i Isidre Morros Altés amb un grup d’amics. A la primera foto apareixen junts a l’esquerra. A la segona, Amat és qui es troba darrera la reixa.
Fotos d’Isidre Morros i Pepita Claveria
1ª CARTA (Presó Model, 23/11/1934)
PROCEDÈNCIA: Presó Model de Barcelona. Cel·la 262. Gal. 3ª
DESTINATARI: Isidre Morros i Altés
Joaquim Amat-Piniella escriu aquesta carta des de la presó Model, on està ingressat pels Fets del Sis d’Octubre, junt a d’altres manresans significats d’esquerres. La repressió exercida com a conseqüència d’aquests fets va provocar a tot Catalunya l’empresonament d’alcaldes, regidors i membres destacats d’organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres. Amat-Piniella era aleshores secretari de l’alcalde de Manresa, Francesc Marcert i Artigas, i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. La carta porta data del 23 de novembre de 1934. La majoria de detinguts –entre els quals Amat- serien posats en llibertat a les vigílies de Nadal.
Amat escriu aquesta carta assegut a terra, fent servir el llit de taula i “per tota llum uns 10 wats impossibles (sort tinc d’una espelma)”.
La carta està plena d’ironia, com quan diu: “aquesta Santa Casa, a pesar del mòdica que em resulta, no m’interessa gota i faig tots els possibles (desgraciadament ben pocs) per a canviar aviat de domicili” o quan acaba el text indicant el nombre de la cel·la on es troba i “convidant-hi” a l’Isidre Morros: “és a casa teva. (Ni ganes!).”.
També explica d’una manera divertida les condicions en què viu a la presó, les petites coses que troba a faltar i confessa que estan “esperant frissosos el “sol de la llibertat”.
Amat acaba demanant-li que li expliqui “coses de Manresa, dels amics i tot el que et sembli millor o, més ben dit, interessant”.
| TRANSCRIPCIÓ DE LA CARTA
Amic Morros: Vaig escriure dies enrere a l’amic Renalies[1] i a l’amic Martí[2] donant-los records per a tu. El segon encara no m’ha contestat, però el primer em va dir que estaves malalt. Avui m’ha vingut a veure en Bacardit[3], i m’ha dit que ja estaves bo. I he decidit escriure’t immediatament, alegrant-me del teu restabliment, per a complir un deure que després de tants dies, crec inexcusable: saludar-te de rera les reixes estant. Un salut més literari que els altres. Creu que fa bonic veure un trosset de cel i encara amb una quadrícula de ferro. Tot és endevinar cada dia nous secrets i engegar a rodar l’aurèola d’aquells tifes que fins ara d’haver estat a la presó en feien un mèrit. Veient que a la Presó s’hi pot anar sense haver fet res, en treu tota l’heroïcitat. Sé que tots plegats, els amics que encara sou ciutadans de Manresa, esteu una mica desarticulats. (M’ho va dir en Renalies). Us han tancat els llocs de reunió habitual i fins algunes casa de bon nom. Una altra de les poderoses raons per a lamentar la caiguda dels elegits pel poble. Però tot s’arranjarà. Nosaltres estem ací acabant la creixença i esperant frissosos el “sol de la llibertat”. Eh que és bonic això! Mengem, dormim (10 ó 11 hores diàries), passegem (6 hores) i ens estem posant bons. Les úniques diversions consisteixen en llegir diaris, alguns llibres, escriure i llegir cartes, comunicar de tant en tant i anar a l’economat (l’establiment de queviures de la presó) des d’on veiem el pati on estan passejant els invertits recollits per la llei de vagabunds i fins hi podem parlar. Ací es troba a faltar tot. I més les coses petites que les grans. Tenim unes ganes irresistibles de veure cafè i vins, d’anar al cinema, de sentir música, de veure femelles (?) (no n’hem vist cap des de fa dos mesos), de veure arbres, gossos, ocells. Totes aquelles coses que a tu et deuen sobrar. Ara mateix faig servir el llit de taula per a escriure. Jo sec a terra. Per tota llum uns 10 wats impossibles (sort tinc d’una espelma). I pensar que a casa tinc un escriptori, que fins ara sempre m’havia semblat inhòspit, però que ací em sembla un somni. En fi, aquesta Santa Casa, a pesar del mòdica que em resulta, no m’interessa gota i faig tots els possibles (desgraciadament ben pocs) per a canviar aviat de domicili. Llavors ens reunirem altra vegada tots plegats i ho celebrarem. Dóna records a la colla i tu rep-los de tots i en especial d’en Vall[5], Font[6] i Torra[7]. Mentrestant, ja saps que no t’oblida el teu amic.
J. Amat i Piniella Barna –Model- 23-XI-34 La Celda 262. Gal. 3ª. Prisión Celular. és a casa teva (Ni ganes!). [1] Probablement es refereix a Ramon Renalias Sabartés, amic seu des de l’etapa de l’Institut.
[2] No sabem si es refereix a l’advocat, escriptor i periodista manresà Josep Martí Farreras (1906-1986).
[3] Podria referir-se a Ramon Bacardit Camins, un altre antic company de l’Institut.
[4] Mariano Ruiz-Funes García (Múrcia, 1889 Mèxic, 1953) va ser un jurista i polític espanyol, membre d’Izquierda Republicana. Especialitzat en dret penal, fou un reconegut criminalista. Fou diputat a Corts el 1931. Durant el bienni conservador va tornar a la Universitat. Posteriorment va ser ministre d’Agricultura i, ja durant la guerra, ministre de Justícia.
[5] Probablement es refereix al manresà Jaume Vall Gassó que, igual que Amat-Piniella, era treballador de l’Ajuntament de Manresa i estava empresonat pels Fets del Sis d’Octubre. Moriria al Front de Guadalajara el 5 d’octubre del 1937.
[6] Probablement es refereix al manresà Josep Font i Cabanes, membre de la Unió Socialista de Catalunya i director del diari “El Dia”, també empresonat pels Fets del Sis d’Octubre.
[7] Probablement es refereix a Josep Torra i Pujol, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa, empresonat igualment pels Fets del Sis d’Octubre.
|
2ª CARTA (Front de Granada. 8/2/1938)
DATA: 8/2/1938
PROCEDÈNCIA: Mancha Real (Jaén). Front de Granada
DESTINATARI: Isidre Morros i Altés
Joaquim Amat-Piniella en aquesta època és tinent de la 2ª Batería de Cañones del 7’5″ de l’exèrcit de la República. Encara no feia un any havia acabat els estudis a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat.
Un aspecte a destacar d’aquesta carta és que la seva redacció és interrompuda fins a 4 ocasions pels bombardeigs franquistes. La primera vegada Amat ho explica així: “Mentre t’estic escrivint, uns fills de puta, més negres que el carbó, estan volant sobre el campament. I fa tres dies que no paren de passar per sobre nostre”. Al cap de poc l’ ha de tornar a deixar: “He hagut d’interrompre la carta per culpa d’aquests malparits que volen per dalt. N’han espetegat “unes quantes” per ací a la vora”. La tercera interrupció la narra d’aquesta manera: “Altra vegada l’aviació m’ha obligat a ficar-me al refugi. Ens ha ametrallat de mala manera”. Una nova arribada d’avions obliga a acabar definitivament la carta: “Com que torna l’aviació et deixo fins a un altre dia”.
En un moment determinat Amat confessa que ho passa molt malament però es mostra esperançat en el futur: “Fa una temporada, sobretot, que en aquest sentit les passo molt putes. Però, exactament com tu i com la resta dels companys que m’escriuen, tinc fe en el demà, i espero que aquest sacrifici que ara fem no serà debades”.
Sens dubte, l’apartat més remarcable de la carta és un paràgraf en què parla d’un tema plenament vigent avui: la relació entre Espanya i Catalunya. Amat constata amb dolor “la incomprensió i el menyspreu amb què encara ens tracten la gent de per ací”, malgrat “l’enorme” paper dels catalans a la Guerra. Això li fa témer que “un cop acabada la lluita contra el feixisme ens tocarà sostenir-ne una altra, molt més dolorosa, per a obtenir per a la Pàtria totes aquelles prerrogatives, de les quals ens hem fet ara doblement creditors”.
REPRODUCCIÓ DEL SOBRE I DE LA CARTA
TRANSCRIPCIÓ DE LA CARTAFront de Granada, 8 febrer 1938 Amic Morros: Quan ja desesperava de tenir notícies teves i havia perdut la teva pista en una sèrie de notes contradictòries, rebo amb un mes i mig de retard la teva lletra datada a Lleida. Ha estat cosa de la casualitat. El 1r de desembre vaig deixar el Front de Granada, per anar al de Còrdova, on he estat fins fa pocs dies, en què degut a unes operacions de força importància, en les quals ha participat el nostre grup, hem tornat a aquest front. La carta estava, pobreta, tota plena de pols! M’ha causat una alegria molt forta. Resulta que l’amic Morros és a la DECA![i] Amb la falta que ens ací! Mentre t’estic escrivint, uns fills de puta, més negres que el carbó, estan volant sobre el campament. I fa tres dies que no paren de passar per sobre nostre. Comprenc l’esforç que deus haver hagut de fer per a superar totes les incomoditats pròpies de la vida de caserna, però no dubtis (i t’ho dic per si et pot servir de consol) que encara és pitjor la vida de front. No pas incomoditats físiques que aquestes no paguen la pena, sinó morals. Amb tot i que fa més d’un any que pertanyo a l’Exèrcit, encara no les he pogut superar. El nostre caràcter, la nostra formació, el nostre esperit independentistes per damunt de tot, es rebel·len davant l’acceptació cega i muda de jerarquies, obtingudes moltes vegades per tot menys per les úniques valors que reconeixem nosaltres: les de la intel·ligència. Fa una temporada, sobretot, que en aquest sentit les passo molt putes. Però, exactament com tu i com la resta dels companys que m’escriuen, tinc fe en el demà, i espero que aquest sacrifici que ara fem no serà debades. (He hagut d’interrompre la carta per culpa d’aquests malparits que volen per dalt. N’han espetegat “unes quantes” per ací a la vora). Estic d’acord amb tu en la necessitat d’enfortir la nostra voluntat a profit de la idea nacional catalana. Les hores de lluita que tu preveus seran més dures del que molts es pensen. Jo veig a través del meu peregrinatge per terres espanyoles, l’enorme paper que els catalans desenvolupen en aquesta guerra i quan veig la incomprensió i el menyspreu amb què encara ens tracten la gent de per ací, comprenc que un cop acabada la lluita contra el feixisme ens tocarà sostenir-ne una altra, molt més dolorosa, per a obtenir per a la Pàtria totes aquelles prerrogatives, de les quals ens hem fet ara doblement creditors. Ens ho tornaran a regatejar tot, i a la joventut catalana, trempada a les trinxeres i a les casernes, ens tocarà el paper d’imposar-nos i acabar per sempre més amb les debilitats i les transigències dels que no sabran el que representa suportar una guerra. M’ha sorprès la notícia que em dones d’en Niubó[ii]. Em plauria saber què s’ha fet d’ell i poder tenir notícies seves. Crec com tu que aquest trontoll pot ésser-li molt bo, encara que no hi tinc gaire confiança. És allò que en solem dir “un cas perdut”. I com va l’amor, amic Morros? Aquesta va ésser la causa que jo et cregués a Manresa. A casa em varen escriure i em digueren que t’havien vist passejar amb la Claveria[iii] i que no devies pas estar incorporat. No sé si aquesta carta arribarà al teu poder per allò que em dius del teu possible trasllat a Auditoria, encara que suposo que essent a Lleida mateix no serà difícil. Què saps de la gent del front? De l’únic que periòdicament obtinc notícies és d’en Clara[iv]. Els altres estan més amagats que la punyeta. No els trobo per enlloc. Com que torna l’aviació et deixo fins a un altre dia. Escriu-me aviat a l’adreça que porta la carpeta. T’abraça ben fort el teu amic J. Amat i Piniella [i] La DECA (Defensa Especial Contra Aeronaves) fou un organisme creat durant la Guerra Civil per fer front als bombardeigs aeris franquistes.
[ii]Josep M. Niubó. Activista cultural. Articulista al diari “El Dia” i a la revista avantguardista “Ara”. Eren amics des de l’etapa de l’Institut.
[iii] Pepita Claveria Sallés, que acabaria essent l’esposa d’Isidre Morros Altés, a qui va adreçada la carta.
[iv] Probablement es refereix a Joan Clara Vinyals, amic seu des de l’etapa de l’Institut i amb qui també coincidí a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat.
|
