4 cartes inèdites d’Amat-Piniella, d’un gran valor testimonial

Amic Ramon Martí: Acabo d’arribar a França i estic en el camp de concentració de Barcarès. Abans de sortir de Barcelona la vostra família em va encarregar que us saludés i em féu la mercè de donar-me la vostra adreça per tal que us vingués a veure així que tingués una ocasió. Resulta, però, que no he pogut arribar sense que la policia em detingués i em fiqués en aquest camp. No sé la vostra situació personal quina és, però com sigui que ara és possible d’obtenir la llibertat mitjançant la intervenció d’un amic, us agrairia molt que féssiu el que poguéssiu per a reclamar-me i treure’m d’ací. El meu interès és, una vegada aconseguit això, treballar en allò que pugui, on pugui i en les condicions que siguin. Us sembla si podríeu fer alguna cosa?

De la vostra família us puc dir que l’Antoni^[1] estava detingut al camp de Sòria, d’on sembla sortirà aviat per anar a viure en un cortijo andalús, propietat de la seva muller.

En Josep^[2] és a casa dels vostres pares, amagat, poc decidit a anar-se’n a Saragossa on li han ofert treball, però tampoc no gaire decidit a marxar a l’estranger a pesar de les ganes que en té. La vostra muller sé que està bé, així com els vostres pares i germans. D’en Celestí^[3] m’han dit que està servint en un poble de Catalunya, enxufat en una Comandància.

Espero saber aviat notícies vostres i amb la seguretat que fareu per a mi alguna cosa, us dono les gràcies anticipades i una bona encaixada.

Vostre

J.Amat-Piniella

Adreça: J. Amat Piniella
Illot K – Barraca 0
Barcarés (Pyr. Or)

Us n’envio un duplicat a la casa de M. F. P. Courrié.

Amic Martí i Prat: quan vaig escriure la lletra anterior poc pensava rebre la contestació que avui m’ha arribat a les mans. En canvi, a l’endemà d’escriure, un manresà que hi ha ací, en Vallès, em va donar la nova que estàveu junts al refugi de Montolieu. Vaig quedar parat. A casa vostra, Martí, no s’ho pensen pas que estigueu tancat, encara que per a ells és un misteri incomprensible la multiplicitat d’adreces que els arriben. Em dol que no estigueu lliure i espero que veureu aviat satisfeta la vostra esperança de poder sortir al carrer. De vós, Prat, sabia que estàveu en un camp: m’ho havia dit en Claret^[1], el qual està passejant-se i treballant a Barcelona, en espera del primer senyal d’alarma que l’obligui a agafar les sabates ferrades i el bastó per a posar en servei els seus coneixements alpins.

De la vostra família no sé absolutament res. De totes maneres, suposo que si els hagués passat alguna cosa greu ho sabria, puix que he tingut ocasió de parlar amb forces manresans i cap no me n’ha dit res.

La meva història és vulgar: la de tants i tants homes que s’han trobat tancats en la zona central després de la pèrdua de Catalunya. A la fi de la guerra jo estava a Bunyol (València). Tots teníem ganes que allò s’acabés, tot i saber que a molts ens representava l’inici d’una sèrie d’aventures no del tot agradables. De Bunyol ens fou facilitat un salconduit per a València, on en presentar-nos com a oficials no ens volgueren enlloc. Famolencs i sense un racó on posar els ossos a la nit, cadascú es va espavilar. Jo vaig recórrer a uns parents de parents, als quals no coneixia i que tanmateix em reberen molt bé. Vaig trobar en Borràs i junts ens proporcionàrem un salconduit fins a Barcelona, mitjançant la intervenció d’un policia falangista. Tal com anava allò ens arribàrem a convèncer que els feixistes eren gent que havien perdonat a tothom i que tot seria bona aigua. A Barcelona, però, vaig ésser més prudent que en Borràs, qui es dirigí a Manresa on fou detingut tres o quatre dies més tard. Jo vaig anar a veure amistats, les quals m’obriren els ulls i no cal dir que a partir d’aquell moment vaig passar a pertànyer a la categoria dels “camuflats”. Quatre mesos vaig passar així. La repressió era duríssima. És interminable l’enumeració dels amics i coneguts que han estat detinguts: Costa Perramon^[2], Homs^[3], Vinyals, Santasussana (el lliguer)^[4], Gusi^[5], Agustí Espinalt (mort)^[6], etc. etc. El menjar, bé en quantitat i a preus elevadíssims. Treball, gens. Malhumor, tot el que vulgueu. La gent, desesperada, sense confiança en el règim franquista, però, sense cap desig de retornar a la situació que el precedí. Indignació per la persecució de què és objecte tot allò que faci olor de catalanisme. Un anhel de pau, de tranquil·litat, de normalitat, de retorn dels exiliats, per a treballar i finalment poder viure com a persones i no com a bèsties engabiades. Perspectives? No gaires. Si jo n’hagués vist alguna immediata no hauria vingut. Esperar que els generals es vagin decidint a “pronunciar-se” per torn. Davant de tot això, vaig decidir-me a passar els Pirineus. Abans, fa poc més d’un mes i mig, vaig casar-me amb la Maria Llaveries, amb la qual havia anat tenint relacions durant la guerra. A despit de la meva situació de “desat” vaig casar-me per l’església i civilment i en català. L’altar era un bufet, això sí, però el capellà ens va assegurar que valia. Vaig fer el viatge de noces a Vic, bo i temptejant el terreny per a passar a França. Vaig fracassar i torní a Barcelona. Un mes més tard, vaig provar per Berga, aquesta vegada amb èxit. Amb la meva dona i un guia vaig passar el Cadí i Pirineu ençà vàrem arribar a Andorra, després de moltes aventures i d’un cansament (en quatre mesos se m’havien estovat els peus i els muscles) que crèiem insuperable. A Andorra, quatre dies d’estiueig en un bon hotel i després cap a Le Tour de Carol; ací, tres dies pres en una sala d’espera (és la vegada que he hagut d’esperar més estona en tren) i finalment a Le Barcarès, on us asseguro em foto de fàstic. La meva dona se’n tornà a Barcelona i espero poder-la cridar un dia o altre, així que la sort em somrigui. Abans d’ahir va arribar de Barcelona, en Tuca^[7], el qual fou detingut i s’escapà del calabós del S.I.P.M. ensorrant la porta. Ahir vaig trobar en Morros (el gran), i per si això no fos prou per ajudar a passar l’estona tinc el projecte d’escriure alguna novel·la en tres o quatre volums.

No us podreu queixar. Us he escrit una lletra ben llarga. Ara us toca a vosaltres. A veure si quedeu tan bé com jo.

Us abraça i us desitja molta sort.

J. Amat-Piniella

No em podríeu proporcionar, pagant el que fos, un diccionari francès-español i vice-versa i una gramàtica francesa (no pas un mètode)?

Amics Martí i Prat: Com veureu, de primers de mes ençà, estic en el camp de Saint-Cyprien. Ací s’està com a Le Barcarès, potser una mica més tranquil·lament, però també l’avorriment és més gran. A pesar del trasllat he rebut la vostra lletra de l’u d’aquest mes. Veig que com a bons “concentrats” aneu fent. Cada activitat, cada sistema de vida, té un to. L’estar en un camp té igualment el seu. Jo ja m’he adaptat i només fa un mes que sóc ací. Ara m’imagino com l’haureu pres vosaltres que ja hi porteu sis mesos! És qüestió d’agafar una gran mandra, dormir molt, digerir el millor possible les llenties i cigrons del ranxo i, de tant en tant, fer-te la il·lusió que no tardaràs gaire en recobrar la llibertat. A mi només em fa falta acostumar-me a prendre part en les discussions de la barraca. Per ara no m’hi puc acostumar. Em penso que és qüestió de dies. Figureu-vos que he arribat ja a creure’m els “bulos” sensacionals que corren cada dia!

La vostra història, Martí, és interessant, però li manca tal com me la conteu, la gràcia del detall. Algun dia tindrem ocasió de parlar i aleshores espero que ja no hi haurà la mandra d’escriure i els “cinc cèntims” arribaran, si més no, a la pesseta. Per ara no veig manera d’aconseguir un canvi de camp, per la qual cosa em penso que hauré d’esperar bastants dies a veure-us. He demanat per anar a Xile i les impressions són bones. No sé què en sortirà, però ja m’he fet el càrrec de fer cara a tots els vents i tant me fa un lloc com l’altre. El que us pregaré és una cosa que considero d’un interès especial per a mi. Es tracta que si en la propera lletra de París em donen esperances de poder embarcar dintre alguna de les expedicions que es preparen, però ja d’una manera fonamentada, és clar, penso avisar la meva dona per tal que passi la frontera. Un cop ella a França no m’interessa pas que visqui en un refugi o en un camp. Voldria que es pogués camuflar en algun lloc, on pogués viure, pagant una pensió mòdica i estar en confiança. Podríeu dar-me alguna adreça que complís aquestes dues condicions? Us agrairé que em contesteu el més aviat millor sobre aquest particular. També em direu el que us sembla del meu propòsit.

He escrit a Mme. Forster. A veure què dirà. Mentre no m’enviï un cop d’estaca per correu!

I res més, amics: una abraçada de

J. Amat-Piniella

Vaig trobar en Puig Pons en aquest camp. Abans d’ahir es va escapar. Teniu l’adreça d’en Sanz Ibarz^[1]?

La meva: 11e Compagnie – Baraque D 20
Saint Cyprien (P.O)

Sr. Ramon Martí-Farreres
Carcassonne

Estimat amic:

La teva lletra m’ha plagut moltíssim. No solament pels elogis que fas del llibre, en els quals pesa en bona part la teva amistosa simpatia, sinó principalment per la comprensió que la història que hi conto ha trobat en tu. Ho dic sincerament: vaig escriure aquest llibre perquè durant l’estada al camp m’ho havia imposat com un deure. Milers de companys, dotzenes d’amics entre ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig de camp. Hi havia sota dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d’injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per a la resta dels nostres dies. Tu has conegut moments amargs, si fa no fa com aquells que jo vaig conèixer aleshores, i saps fins a quin punt té autenticitat la metàfora. Justícia per poder creure. Altrament, després d’haver viscut aquella tongada negra, la vida no podia tenir sentit. Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i serà sempre, pensar en els morts. A favor de la justícia que desitjàvem i de la fe que necessitàvem, no he pogut fer -malauradament- altra cosa que un llibre. Poca cosa, quan tanta n’hauríem de fer! Això no vol dir que no hagi d’estar content quan plau a qui el llegeix. Em sembla així que els morts no són tan morts, que a fer justícia de debò encara hi som a temps, que encara podem creure en un món millor. A molts lectors els han espurnejat els ulls, molts s’han estremit davant de tanta ferocitat humana i suposo que bastants s’hauran reafirmat en les conviccions que ens van menar a resistir contra el tirà i espero que a alguns els haurà fet lamentar no haver realitzat aleshores un major esforç per guanyar la guerra. De fet, és el que em proposava aconseguir…

Els antics “concentracionaris” formem a Barcelona un petit grup. Hi ha homes de totes les tendències contràries al règim, però de les coses que ens separen mai no en parlem quan ens trobem, sinó solament de les que ens uneixen. Penso de vegades si no hauria estat saludable que la lliçó dels camps l’haguessin conegut molts dels homes que afirmen estimar la llibertat! Els mèrits literaris de “K.L.Reich” (suposant que els tingui) només m’interessen en la mesura que puguin contribuir a fer extensiva aquella lliçó entre els qui no van viure l’aventura dels camps nazis. El meu desig hauria estat fer una obra mestra i gràcies a ella, haver convençut tothom que mentre en la terra hi hagi gent capaç de tanta crueltat freda, de tant fanatisme inhumà, de tant menyspreu envers els altres, no arribarem pas a formar una societat digna de dir-se civilitzada. Per això, més que per altra cosa, em plau de saber que el llibre és llegit, per això m’agrada rebre cartes com la teva i escoltar els comentaris dels que compreneu el meu diguem-ne missatge (i perdona la petulància d’aquest mot). El llibre ha tingut èxit, tot el petit èxit que en aquest clima de dictadura poden tenir els llibres sense cap puntal oficial, i estic content que hagi arribat en el moment en què s’inicia una nova renaixença, en què es desvetlla la inquietud, en què la “funesta mania de pensar” reprèn a poc a poc les seves prerrogatives. M’agrada “ser-hi” en tot això, i el llibre, en un grau ínfim, però cert, m’ho ha permès.

Res més per avui, amic Martí. Sé que trobar temps per a escriure cartes és difícil -ho sé per experiència- però em plaurà molt que de tant en tant, si queda una clariana entre les teves ocupacions, me n’adrecis alguna. El teu punt de vista sobre el moment que vivim m’interessa molt. Hi ha tantes qüestions que mereixen atenció!

Moltes salutacions a la teva muller^[1] i a la seva mare^[2]. Recordo amb gust llur gentil hospitalitat.

Una abraçada i bon any

Joaquim