El novembre de 1978 faltava mig any per a les primeres eleccions municipals democràtiques després de gairebé 40 anys de dictadura. Els noms dels carrers de Manresa continuaven essent els mateixos del període franquista. Aleshores vàrem començar a treballar per recuperar les denominacions tradicionals del nomenclàtor bo i analitzant un per un els noms de carrers. L’objectiu era destriar quins calia conservar i quins restituir. També es va fer una proposta de nous noms perquè el nou ajuntament democràtic els incorporés al nomenclàtor. Va ser una feina feta des del convenciment que qualsevol canvi havia de sostenir-se sobre una bona argumentació.

En aquell moment em va semblar imprescindible consultar l’opinió d’un gran coneixedor dels carrers de Manresa -i de la geografia, la cultura i la història del país!-, el lingüista i erudit manresà Àngel Servet i Martí (1920-1989).

A llarg de tres tardes llargues del mes de novembre del 1978, Servet va anar explicant què en sabia dels carrers que li demanava i la seva opinió de si calia mantenir-ne el nom o canviar-lo, més enllà dels més marcadament franquistes (“Cruzada Española”, “Caudillo”, etc.) que ja era clar que s’eliminarien de seguida. Les seves aportacions van ser molt valuoses per a la Comissió de Canvis de Noms de Carrers que es va constituir el 1979 i que, dirigida pel regidor Pere Oms, era formada per Mn. Josep Maria Gasol, Carles Guixé i un servidor, i la majoria van ser implementades pel primer ajuntament democràtic.

En aquest web podeu escoltar els àudios d’Àngel Servet sobre un centenar de noms de carrers de Manresa enregistrats en aquelles entrevistes. Veureu que Servet sovint no es limitava només a explicar què sabia de cada nom, també recomanava, per exemple, que tots els carrers portessin la preposició, criticava que es posés el nom de l’ofici davant del nom i també l’abús de noms de sants que conté el nomenclàtor manresà. Alhora demanava un carrer per a Lluís Companys i un carrer per a Joan Selves i Carner.

En aquestes converses Servet també rememorava les classes en català que s’havien organitzat a Manresa durant els anys més durs del franquisme i les conferències prohibides per la policia. Apassionat de la llengua com era, també explicava els avatars de la producció del diccionari Alcover-Moll, la reconciliació entre Mossèn Alcover i Pompeu Fabra i la no reconciliació entre Alcover i Francesc Cambó. Es mostrava dolgut i crític contra la forma d’actuar de l’Institut d’Estudis Catalans, amb referències explícites a Joan Coromines i Ramon Aramon i comentava l’atemptat al domicili de Joan Fuster que havia tingut lloc un d’aquells 3 dies. 40 anys després d’aquests enregistraments, la saviesa d’Àngel Servet se’ns torna a fer ben present a través de la seva veu inconfusible.

Joaquim Aloy